Existeix una poesia negra que nega els valors humans. I una poesia roja que destaca els valors socials. I una poesia grisa que fa jocs de paraules sense dir res... A tota aquesta policromia hi afegim la poesia blanca, que és la que conreava Gloria Fuertes, nascuda a Madrid el 1918 i finada a la mateixa ciutat fa un parell de dies. Aquesta autora, potser la més popular en llengua castellana pel que fa a la literatura infantil, publicava el 1950, per aquestes dates de novembre, un dels seus llibres més emblemàtics, Isla Ignorada. De caràcter senzill, humil i sempre abraçat al món de la infantesa, Gloria Fuertes feia honor al seu nom i llinatges. Sobrevisqué a la fam, a la dissort familiar i sentimental i dugué endavant, com a dona valenta que era, una existència que li creà molts amics lectors i els enemics de sempre, igualment nombrosos, que volen enterrar les rialles honestes i els bons sentiments, sense els quals Gloria Fuertes no hauria pogut escriure un sol vers. La seva fèrtil imaginació i la gran expressivitat del seu llenguatge fan que en la seva obra es mesclin la tendresa, el patetisme i l'humor. Evolucionà cap a una expressió poètica personal, barreja del que és col·lectiu i del que és autobiogràfic, predominant en la seva feina, sempre, un interès didàctic i una dedicació generosa als infants. No és estranya aquesta funció pedagògica en la seva literatura. Va esser professora de llengua i literatura castellana a diferents universitats americanes i va col·laborar des de sempre en publicacions infantils. Rebé un dels guardons de poesia més prestigiosos, el Guipúzcoa i també el premi Andersen, de caràcter internacional, de contes infantils, per la seva obra Cangura para todo. Entre els seus llibres de poemes destaquen Canciones para niños, Aconsejo beber hilo, Villancicos, Pirulí, Ni tiro, ni veneno ni navaja, Obras incompletas, Historia de Gloria... Una llarga vida i una gran afecció per col·leccionar corbates que exhibia amb tota la noble il·lusió d'un al·lotet amb sabates noves. L'altre dia, en un cementiri madrileny , eren soterrades les seves despulles. Diuen que era un matí fred i ploviscós. Però no hi mancaren els infants i els simpatitzants. Hi vàren ser absents, en canvi, autoritats i escriptors.
Com és això possible? Els polítics devien anar enfeinats i els companys de lletres tenien altres tasques prop de l'estufa. Mesquí aquell escriptor que fa de la literatura una mena de religió i de la seva obra un brot de transcendència que l'ha de sobreviure. Hi ha massa fossats comuns amb obres i obres d'autors totalment ignorats i que en el seu temps eren felicitats, entre cafè i cafè, per la seva admirable xerrameca. Hi haurà en algun lloc un àngel amb la cara grassoneta de na Gloria Fuertes?
