La visita a un país sempre ens ofereix sorpreses, fins i tot, quan ja s'ha recorregut una bona part del seu territori. Sovint en tenim una idea fixa que no es correspon amb la realitat. Si hem vist que un lloc és desert, pensam que tot és així, sense canvis ni matisos. Qui diria que al mateix país "Iran, per exemple" el paisatge pugui anar des del desert més pur i dur, fins als llocs on quasi hi ha aigua en excés? Això no és cap descobriment, però la imatge de la terra seca i la pols va molt lligada al país. Aquesta i les que sovint ens fan arribar els noticiaris, naturalment.

Viatjant cap al Nord "com és que els nords sempre semblen més generosos que els suds, si tanmateix cada Nord és Sud d'algun altre Nord?" el paisatge va canviant. Un immens llac, amb marees i onades, s'ha convertit en mar: mar Càspia. El país que abans era desert puntejat d'oasis generosos, ara és un seguit de verdors i zones humides, de boires i pluges que s'enganxen als arbres i a la gent. Les plantacions de te, els arrossars i els arbres fruiters s'han fet els amos de la terra i tot és diferent. Arreu hi apareixen parades i mostradors on s'hi exhibeixen melmelades temptadores fetes amb fruites conegudes, o no. Uns quilòmetres més, i el peix es fa present. Tant si es veu a la vora de la carretera, com a les taules del mercat, tot és brillantor humida "argent, en podria dir el poeta" que crida l'atenció. Al mercat del port d'Anzali hi ha més varietat: fresc, sec, amb sal. Per aquesta zona, dins aquesta mar, es dediquen a la pesca de l'esturió d'on en surt el caviar, aquest producte caríssim que a Iran només es destina a l'exportació. El viatger menja esturió torrat en un restaurant prop del mercat, veu les barques dels pescadors i els grans vaixells que, creuant el llac que ja es mar, arriben a ports de països amb noms que semblen exòtics i llunyans. I tot "el desert d'abans i els peixos d'ara" fa una excel·lent instantània que no cal oblidar.