Miguel de Cervantes s'instal·la a Madrid, en el carrer de Huertas, a l'altura de l'actual número 18, en una casa estreta i poc confortable, però on escriuria Viaje al Parnaso. No lluny de ca seva vivia un altre col·lega famós, Lope de Vega. I encara un personatge no menys interessant, Muley Xeque, conegut com el Príncep Negre, fill del rei del Marroc. Ja sabem per pròpia experiència que dins els col·lectius d'escriptors neixen grans odis a causa de polèmiques i enveges, perquè les plomes fàcilment es carreguen de verí. Tal s'esdevenia entre Lope i Cervantes, ja que aquell no podia consentir l'èxit del Quixot d'aquest i per tal emprenyar-lo no dubtà a escriure: «No hi ha cap poeta tan dolent com Cervantes ni tan ximplet que faci lloances al Quixot...».
Però Cervantes va haver de respondre tots aquests atacs del «capellà femellut» amb molta prudència. Lope jugava amb avantatge ja que pertanyia al Sant Ofici. Per què els biògrafs de Lope callen tan sovint aquest punt? Per què no diuen que era inquisidor? Per què no diuen que tenia un seient de luxe a la plaça Major quan cremaven bruixes, heretges i criptojueus? Tal volta entre els «mandarins» de la literatura hi ha també una doble moral? Això de la doble moral ho pensava sens dubte el Príncep Negre. Aquest personatge havia decidit fer-se cristià i apadrinat per Ferran d'Aragó, virrei de València, havia rebut les aigües baptismals. Va prendre per nom Felip d'Aragó i visqué a la vila d'Elx. Sembla, però, que va tenir després alguns dubtes sobre la seva nova fe i entrà en contacte amb la població morisca. La Inquisició li va muntar procés i l'acusaren de bruixot. El tribunal del Sant Ofici no ho va tenir fàcil. Les influències polítiques i socials del Príncep Negre no el deixaren indefens i arribaven fins a la Corona. Condemnat, va haver de sortir en un acte, penitenciat, amb cuirassa acabada en dues banyes molt llargues i dos diables pintats. Fou reconciliat amb tres anys de presó i desterrament, per sempre, dels Regnes de València, Aragó, Múrcia i Granada. Cercà, doncs, casa a Madrid, prop de les persones de la Cort que l'havien salvat de la foguera. Lope de Vega, el Fènix, no va poder separar, però, la seva obra de la seva vida i si Cervantes, en els seus textos, es pot mostrar liberal, Lope cau sovint en els clixés de l'inquisidor, tot mostrant el seu odi envers els musulmans i els heretges. Mestrestant, la «guerra» contra Cervantes continuava i Lope insultava el seu camarada de lletres dient-li amargat, envejós, vell, amb només una mà per tornar les galtades... Fins i tot es va fotre de les ulleres cervantines, que segons el Fènix semblaven dos ous estrellats.
