A la seva casa de Madrid mor Félix Lope de Vega y Carpio, que havia nascut en aquesta mateixa vila el 25 de novembre de 1562.

Descendia d'una família originària de la Vega de Carrieda, a la zona cantàbrica, però els seus pares, Félix de Vega Carpio i Francisca Fernández Flores, que vivien separats, es reconciliaren a Madrid. I d'aquesta reconciliació nasqué el que seria anomenat «Fénix de los Ingenios». Aquest poeta i escriptor, tan celebrat i prolífic dins les lletres castellanes, era home d'una sòlida constitució física. Va viure més de setanta anys de vida intensa quan l'índex mitjà de vida en aquell temps no depassava dels trenta-cinc anys ho demostra bé. Però les febres compareixen i ell mateix escriu: «...He estat disset dies al llit amb febres tan altes que vaig pensar que havia arribat el darrer instant de la meva vida, i és cosa certa que em sabria greu no tenir vossa excel·lència prop de mi (es refereix al duc de Sessa) i així poder-vos encarregar les meves despulles... Estic tan desfigurat que ni jo mateix em conec...».

En aquell cas pogué vèncer la malaltia però pocs anys després ja hi tornava a esser, no menys espantat. De bell nou va escriure al seu protector, el duc...

«... Vaig haver d'estar al llit, avui fa divuit dies, d'una inflor tan dolorosa, que m'ha encès terribles calentures i em causa tants de mals que ja em ploren les musses, siguin domèstiques o estranyes...».

Li administraren sagnies. Millorà. Però la malaltia el perseguí encara... «Vaig tenir gran dolor al pit esquerre i no podia ni parlar. El metge pensà que eren mals vents i m'admirà que els tingués sobre el cor i aquest excés d'aire m'ha posat molt feixuc el cap...». Es tractava d'una angina de pit? El mateix Lope de Vega reconeix dolors reumàtics, neuràlgies, mal de queixal, molèsties visuals...

«Ja fa un mes i mig que tants dolors em maten i ahir, per tal de prestar obediència a vossa mercè, vaig anar a la festa, en el decurs de la qual em mancà la claror de cap i aquesta nit no he pogut dormir. Faré venir un home que m'ha de treure un queixal, encara que jo crec que m'haurien de treure tot el barram però per aquesta vegada rebrà la peça més fotuda...».

Però aquell diumenge d'agost li fallava el pols, tenia gran fatiga al pit i la febre pujava més i més. El sangraren, li donaren els Sagraments i finalment li fallà el cor. Abans de morir encarregà la seva filla, Feliciana de la Vega, al duc de Sessa i amb un fil de veu afirmà: «El gran defecte dels poetes és creure'ns més que els altres mortals. Pecam d'excessiu narcicisme. Som uns pobres mesquins, jo el primer. La veritable fama és la bonhomia i jo, ara mateix, barataria tots els aplaudiments literaris que he tingut en aquesta vida per haver fet algun acte més de virtut cristiana...».

Les exèquies foren molt solemnes i es perllongaren nou dies.