Carles Puigdemont, el president català a l'exili, ha fet públic un comunicat amb diverses reflexions i advertències just després de saber-se que els vot de Junts per Catalunya són indispensables per a fer possible la investidura de Pedro Sánchez com a president del Govern espanyol.

Puigdemont explica que «El recompte definitiu dels vots ha comportat un canvi puntual a l’assignació d’escons al Parlament espanyol però rellevant en l’equació per a qualsevol investidura. L’actual president del Govern i candidat socialista a la reelecció només podrà ser escollit si obté el vot afirmatiu d’una coalició molt àmplia, inclosos els 7 vots de Junts per Catalunya. Si fa sis dies el resultat provisional ja ens va situar en el centre de la conversa i de les especulacions, amb els resultats definitius a les mans la posició encara ha quedat més contrastada: o Junts per Catalunya vota que sí, o el PSOE acaba facilitant la investidura de Feijóo (o la del candidat que els Populars proposin), o anem a la repetició de les eleccions».

L'actual eurodiputat també diu que: «No ha passat prou temps per saber què acabaran fent els dos grans partits espanyols —el que ha perdut guanyant, i el que ha guanyat perdent—. En circumstàncies similars, van preferir repetir les eleccions. Tanmateix, sí que em permeto donar un consell, que crec que ajudarà a entendre les coses millor i evitarà —potser demano massa— que circulin barrabassades: Qui cregui que pressionant o practicant directament el xantatge polític obtindrà algun benefici tàctic, es pot estalviar l'esforç. Almenys en el meu cas».

Puigdemont també remarca que «Gairebé mai no parlo de com visc, a escala personal, l’experiència de l’exili. He procurat queixar-me’n el mínim possible i de no caure en l’explotació, per a mi deshonesta, del victimisme fàcil. Normalment, quan en parlo és perquè m’han fet alguna pregunta, però procuro no entrar massa en detalls. Si ara hi faré una referència és perquè ajudarà a entendre la posició política, i perquè el moment és prou important com perquè ningú no es cridi a engany».

També recorda que «En aquests cinc anys i nou mesos que porto a l’exili he rebut amenaces cada setmana, he estat objecte de campanyes de difamació vergonyoses, d’articles vomitius sobre mi i la meva família, de dossiers policials degudament filtrats involucrant-me en trames delirants; m’han detingut dues vegades i m’han col·locat aparells de seguiment al cotxe; han infectat amb Pegasus tot el meu entorn, inclòs el mòbil de la meva dona; m’han presentat com a populista, eurofòbic i xenòfob; darrerament es porta el terme "ressentit i irrellevant". M’han comparat, en articles en diaris seriosos, amb aquell miserable pilot de Germanwings que va estavellar deliberadament l’avió als Alps. Han fabulat sobre la meva salut mental sense tenir gens de respecte per la persona ni tampoc per les persones que sí realment pateixen malalties. Visc sense la protecció que la llei teòricament em garanteix; s’inventen que hi ha ONGs que reben subvencions públiques que desvien diners cap a mi; s’inventen que el grup parlamentari de Junts va desviar a “Waterloo” (concepte) diners destinats a la Covid… I mai un sol jutge (espanyol) els ha parat els peus. Tampoc li ha importat mai a cap demòcrata espanyol si això era veritat, o si tota aquesta manipulació de la realitat era una forma de feixisme de la qual calia protegir-se Perquè si es tracta d’aturar el feixisme, s’ha de fer sempre, no a la carta».

El president a l'exili no estalvia retrets: «Això és només una mostra d’un inventari molt més llarg. Ja sé quin és l'objectiu de tota aquesta enginyeria narrativa: que ho deixi córrer. I, si pot ser, que em presenti davant del jutge espanyol i accepti tant la seva autoritat com la seva decisió. Estic convençut que si hagués renunciat a mantenir la posició i a fer política, m’hauria estalviat moltes d’aquestes coses tan desagradables».

Puigdemont adverteix que ja sap el que li diran si Junts decideix no investir Sánchez, «Però també és completament irrellevant si es tracta de fer política (la de debò, no la de les aparences dels milhomes que es passegen per les moquetes de Madrid com si fossin Cambó) i de negociar els termes en què s’ha d’acordar la resolució d’un conflicte com el que existeix entre Catalunya i Espanya.

«Tenir la clau és circumstancial. Un dia la tens i l’endemà no, i no ho podem perdre mai de vista. Això no ens pot fer caure ni en les presses davant la por de perdre-la, ni en la sobreactuació davant d’un poder que és inevitablement efímer. El dit i la Lluna. Això és el dit; la Lluna és una altra cosa. La Lluna és un conflicte polític molt seriós i profund, i és aquí on cal posar el focus. No en les persones, sinó en el país. I fins que no recuperin el paràgraf perdut en aquest conflicte (allò de les “diversas vicisitudes” de què parlava fa un parell de dies), no entendran res i no estaran en condicions de tenir una conversa profitosa. Tot el que podran aspirar és a apedaçar legislatures, i avançar d’esma pel camí de l’aigua. Com la vaca cega».