Al mig de la plaça, agatzonat davant la font, amb la boca seca gairebé aferrada a l’aixeta, l’al·lot espera unes gotes d’aigua. Per definició, una aixeta regula la sortida d’un líquid. Aquest és el coneixement empíric que la gent té de l’artefacte. Però, l’experiència, a les nostres illes, ensenya que, en contra de les lleis físiques que regulen els fluids, hi ha aixetes que no deixen sortir, sols s’empassen el líquid. Com a paradigma l’aixeta estatal.
L’aixeta central, centralista i centralitzadora, a nosaltres, oblidats illencs, no ens dóna el que, proporcionalment, ens pertoca. I aquest fet injust, ultrajant, s’esdevé tan si són els de la dreta com els de l’esquerra els amos de l’aixeta.
És hora de desenganyar-se. Del centre engolidor, voraç i egòlatra, les Balears, malgrat les promeses, no rebrem més que estampetes de santa Rita, rialletes de conilll i copets a l’espatlla.
Els euros sols es mouen d’aquí cap allà. Els diners que, en justícia equitativa, correspondrien a les Balears, per perversos malabarismes dels pressuposts, resten al centre o van a altres comunitats. Fan anar l’aixeta repartidora així com volen. I, aquí, encara hi ha qui aplaudeix la perícia dels que manegen l’aixeta engolidora.
Al mig de la plaça, davant la font, no hi ha ningú. L’aixeta ha arribat a engolir-se l’al·lot que esperava unes gotes de líquid vivificant. A la malèfica aixeta engolidora li plau la dòcil carn illenca.•
