Una actuació «covard» o «covarda»?

La resposta és fàcil: en català, hem de dir que una actuació és covarda i que la colla convidada és cortesa. Igualment, hem de dir, per exemple, que, a la festa, coneixem la persona que duu la samarreta grisa i que la beguda que hem demanat és comuna, i no pas gris o comú, com sentim o llegim massa sovint.

Des del punt de vista morfològic, el català distingeix, com tantes altres llengües, entre adjectius variables i invariables pel que fa al gènere. Els adjectius variables són els que presenten una forma específica per al femení —normalment acabada en -a—, com una waterpolista musculada o una resposta clara, mentre que els invariables mantenen la mateixa forma per al masculí i el femení —així, podem dir que, al campionat mundial d’aquest estiu, hem vist nedadors brillants però també nedadores brillants.

Ara bé, hi ha un petit grup d’adjectius que, tot i ser variables segons la normativa, sovint s’usen inadequadament com si fossin invariables. És el cas de cortès, comú, gris i covard. Tots quatre tenen una forma femenina acabada en -a i, per tant, direm que treballem amb una companya molt cortesa, que ens unim per una causa comuna, que ens hem comprat unes xiruques grises per anar d’excursió o que coneixem persones que solen tenir una actitud covarda davant del món.

Usar les formes masculines en aquests casos ––com una companya molt *cortès o una causa *comú–– no és propi del català. No és que la nostra llengua «sempre tingui excepcions», sinó que, en aquest cas, passa ben al contrari. Aquests adjectius segueixen, precisament, el mecanisme regular de formació del femení: del masculí cortès tenim cortesa, el masculí comú esdevé comuna en femení, gris és masculí i grisa femení, i l’adjectiu masculí covard es converteix en covarda si el passem a femení. No hi ha res d’estrany ni d’excepcional: és la mateixa regla que emprem en centenars d’adjectius més.

La tendència a mantenir la forma masculina en contextos femenins, però, no és cap misteri, sinó que és una interferència del castellà, en què adjectius com cortés, gris, común o cobarde són invariables. En contextos de contacte lingüístic com el nostre, aquesta mena d’interferències són habituals i comprensibles. Ara bé, la normativa és clara i estableix que en català aquests adjectius són variables i s’han de flexionar d’acord amb el gènere i el nombre del substantiu que acompanyen. Ignorar-ho implica, en realitat, una falta de concordança bàsica entre el substantiu i l’adjectiu, comparable a dir un home *contenta o una dona *guapo.

A partir d’ara, si voleu posar-vos rigorosos amb les formes, recordeu que no ens indignem per actuacions *covards, sinó covardes, i que reivindiquem una causa comuna, no *comú. I, si mai dubteu de la forma que toca o voleu que parlem d’algun altre tema, ens podeu escriure a l’adreça galmic@uib.cat i us respondrem al més aviat possible.

Elga Cremades (UIB, GALMIC)