Mercè Piqueras, Premi Creu Casas 2025: «Ara les noies ja tenen models en ciència; això és importantíssim»

Mercè Piqueras i Carrasco (Barcelona, 1944) és biòloga, traductora i una figura destacada de l’àmbit de la comunicació científica a Catalunya. Piqueras ha dedicat bona part dels seus esforços a fomentar la igualtat de gènere en l’àmbit científic, augmentant la visibilitat de les dones a la Viquipèdia, i divulgant la figura de científiques com Rachel Carson i Lynn Margulis.

Com a presidenta de l’Associació Catalana de Comunicació Científica, Mercè Piqueras va impulsar projectes que van reforçar la visibilitat de la divulgació científica i va promoure la defensa de la llengua catalana en el marc de la comunicació científica.

Què significa per a vós aquest reconeixement?
És un gran honor, perquè sé qui era Creu Casas. Fins i tot la vaig tenir de professora un trimestre quan jo estudiava biologia. La criptogàmia ens la va fer ella.

Quan va començar el vostre interès per la divulgació científica?
Jo, de petita, volia ser periodista, perquè a casa meva cada dia entraven diaris i jo llegia unes cròniques que feia una dona periodista, que es deia Josefina Carabias, des de París i des dels Estats Units.

Vaig optar per estudiar ciències, biologia, concretament, però per mi va ser un problema decidir-me a l’època del batxillerat, quan havies de triar entre ciències i lletres, perquè m’agradaven les dues coses.

La vostra trajectòria combina la biologia, la traducció i la divulgació. Quins van ser els vostres primers passos professionals?
Estava estudiant anglès a l’Institut Britànic, i em van dir que un catedràtic de microbiologia de la Universitat Autònoma de Barcelona cercava una persona que sabés anglès i biologia. I hi vaig anar.

Aquest professor era Ricard Guerrero, que és membre de l’Institut. I el primer article de divulgació el vaig publicar el 1994 al suplement de ciència de La Vanguardia. Es titulava «Recuerdos de la primavera silenciosa» i parlava sobre Rachel Carson, que després m’ha interessat molt.

Heu fet recerca sobre temes com l’origen de la vida, la teoria de Gaia, l’ecologia global i la participació de la dona en el món de la ciència. Rachel Carson és una científica a qui heu estudiat en profunditat. Com entreu en contacte amb el seu treball?
El doctor Guerrero tenia una gran biblioteca, i allà vaig veure el llibre Primavera silenciosa [de Rachel Carson]. Vaig descobrir que allò era un tresor del qual jo no n’havia sentit a parlar aquí.

Ella va despertar el sentiment ecologista. En aquest llibre, descrivia els perills que hi havia en l’ús dels plaguicides organoclorats, especialment el DDT, que no eren biodegradables i s’anaven acumulant a la natura. Carson parla de l’ésser humà com una espècie més a la natura i que les accions negatives que fem sobre el medi ambient al final poden repercutir en la nostra espècie. Gràcies a les seves publicacions es va generar molta consciència ambiental.

També heu col·laborat amb Lynn Margulis, que va situar la simbiosi en el centre de l’evolució, i de la qual heu traduït alguns textos.
El concepte de la simbiosi com l’origen de la cèl·lula eucariota va ser una novetat per a mi. La possibilitat que les cèl·lules amb nucli evolucionessin a partir de la simbiosi d’un bacteri que potser havia depredat un altre i no l’havia paït, sinó que l’havia acumulat a l’interior, era fascinant.

El primer llibre que vaig traduir d’ella va ser Microcosmos i, posteriorment, he traduït algun altre article. Vaig tenir una amistat molt bona amb ella.

Heu estat al capdavant de diverses institucions científiques. Vau ser presidenta de l’Associació Catalana de Comunicació Científica entre 2006 i 2011 i vicepresidenta de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica de 2009 a 2011. Quina va ser la vostra experiència?
L’Associació Catalana de Comunicació ha treballat molt. Jo n’estic orgullosa, perquè durant el període en què jo vaig estar, vam entrar a la Federació Europea de Periodistes Científics i a l’Associació Mundial de Periodistes.

Després vaig formar part del Consell Directiu de la Societat Catalana de Biologia i, com que m’agrada molt la llengua, gaudia fent els fulletons lexicogràfics Què cal Saber? [La SCB publica el full lexicogràfic Què cal Saber? des del novembre de 1984. La publicació està dedicada a la divulgació de la terminologia científica i la normativa lingüística de la llengua catalana.] Ser allà et permet també tenir una visió més àmplia de tot el que és la biologia.

Quant a la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica, no era un tema a què m’hagués dedicat i conèixer persones que eren catedràtiques o investigadores va ser molt enriquidor.

Com ha evolucionat la participació de les dones en el món de la ciència des que vau començar la vostra carrera fins avui?
Jo soc un mal exemple per a les dones [riu] perquè quan vaig acabar la carrera em vaig dedicar disset anys només a la família i em vaig reincorporar després.

Ha canviat bastant, sobretot a la universitat i als centres de recerca. Es va començar a parlar de l’«efecte tisora» [la representació gràfica del biaix de gènere al món acadèmic i que mostra el pes dels homes i les dones al llarg de la carrera científica]. Al principi, pot haver-hi alguns estudis en què hi hagi més noies, però aquesta progressió va minvant a mesura que avança el grau de formació. En canvi, als nois els passa al revés, que augmenta la seva presència a mesura que van passant de ser llicenciats a doctors. Finalment, les dues gràfiques es creuen i d’aquí ve aquest efecte tisora.

Quines mesures caldria implementar per a aconseguir una major igualtat de gènere en l’àmbit científic?
Parlaves de la conciliació familiar, això és evident. Durant molt de temps, el motor dins de la llar ha estat la dona. Per exemple, he conegut parelles de científics en què a l’home li han donat una beca per a anar a l’estranger i han marxat tots dos. I ella no tenia res, abandonava la seva carrera i en alguns casos es dedicava a ajudar-lo en el laboratori.

Ara ja comença a haver-hi dones amb càrrecs de responsabilitat. El professorat, per exemple, està format per més dones i, per tant, les noies ja tenen models de referència en ciència, i això és molt important.

Quin consell donaríeu a les joves que volen dedicar-se a la ciència?
Que no els faci por. La idea que hi ha professions d’homes i de dones no és certa. Tothom serveix per a una cosa o per a una altra, però això és independent del gènere.

També sou viquipedista i col·laboreu per a augmentar la presència de les dones en aquesta enciclopèdia en línia. Quina ha estat la vostra aportació i com us va sorgir la idea?
Cap a l’any 2008, vaig sentir a parlar de la Viquipèdia catalana, en què es publicaven molts articles, i on tothom podia col·laborar i vaig veure el biaix de gènere que hi havia a la web. Per una banda, eren poques les dones que redactaven articles i, per altra banda, les biografies de dones també representaven un percentatge molt baix en proporció als homes.

L’entrada de «criptogínia» a la Viquipèdia és de la seva autoria.
Sí, la vaig escriure jo! Tot i que ara dedico més temps a corregir o a ampliar algunes entrades existents. I també «salvo» dones. Quan un article està mal escrit i no té referències, l’usuari pot proposar esborrar-lo. Cada vegada que veig una «proposta d’esborrament» que és un nom de dona, miro a veure qui és, per si no val la pena o si, en canvi, hi hauria de ser.

Heu destacat per la vostra defensa del català com a llengua vehicular de la ciència. Quina és la salut de la llengua catalana en ciència avui dia?
Tot es pot explicar en català i en altres llengües minoritàries; l’Institut d’Estudis Catalans n’és un exemple i cal fomentar aquesta idea. Però també penso que depèn molt a qui es vol arribar: si una persona fa una descoberta científica important, és lògic que vulgui publicar-ho en una revista que tingui abast internacional. En aquest cas, ja fa temps que la llengua del món científic és l’anglès. Tot i això, crec que es pot escriure per a molts nivells.

Per exemple, la Societat Catalana de Biologia divulga nous termes de ciència i ho fan amb una rapidesa que admiren des d’altres regions d’Espanya. La vocalia de lexicografia del Consell Directiu va començar a fer-ho quan el català estava, no direm prohibit, però gairebé. I després el català ha augmentat molt la seva presència en el camp de la ciència gràcies a entitats com les filials de l’Institut d’Estudis Catalans, que van desenvolupar el llenguatge científic.

Les publicacions de Mercè Piqueras disponibles a l’IEC Obert es poden consultar mitjançant aquest enllaç.