La il·lusió de la Copa

Falta una eternitat, però el mallorquinisme ja està il·lusionat amb la possibilitat de disputar una nova final de la Copa del Rei. Ja sé que no hi ha res pitjor que aixecar la Copa abans d'hora, que visualitzar el gran dia quan s'han de disputar encara els quarts de final, però diria, quasi asseguraria, que és inevitable. I és que durant aquests dies som molts els que hem recordat amb enyorança la final d'Elx, quan Etoo conduí l'equip a la conquesta del primer títol de la història del club. D'aquells dies, quasi tot són bons records. Avions, vaixells especials, càntics, pancartes, renou, banderes, aplaudiments, bufandes, camisetes... tothom de vermell. Quina festarra! Però em sabreu perdonar si tenc també unes paraules de record per al company Gabriel Genovart, que ens deixà mentre el Mallorca, ja a Elx, es preparava per al gran duel.

Record que, mentre escrivia la prèvia del partit, ja a la sala de premsa del Martínez Valero, plorava com una Magdalena per l'amic que ens havia deixat just hores abans. Foren els moments més trists d'uns dies de goig. M'heu de creure si us dic que res no m'agradaria més que repetir. I amb idèntic resultat. Però tornem a la crua realitat. Certament, avui jugam encara el partit d'anada dels quarts de final contra el Getafe. Queda, idò, un món per endavant. De fet, avui no serà fàcil guanyar.

És ben segur que l'eliminatòria es decidirà al camp dels madrilenys. En tot cas, m'agradaria pensar que Gregorio Manzano, que tan encertat està aquesta temporada, sabrà prioritzar. Vull dir, que avui han de jugar els millors. Sense emperons. El Mallorca té la permanència quasi aconseguida i és ben segur que no hi haurà cap gran desastre a la Lliga si els titulars surten avui al terreny de joc. L'afluència d'aficionats a Son Moix és escassa, molt baixa si consideram que el Mallorca és quart a la Lliga. És imprescindible recuperar la il·lusió i la Copa pot ser un factor determinant. A més, somiar és de franc.