Nadal: «Som el mateix abans i després de Roland Garros»

Rafel Nadal va escriure diumenge passat una pàgina daurada en la història del tennis balear en convertir-se en el segon mallorquí, després de Carles Moyà el 1998, a conquerir el prestigiós trofeu de Roland Garros. El triomf del manacorí a París té el mèrit afegit d'haver arribat en la seva primera participació en aquest torneig i amb 19 anys recentment complits. En Rafalet fou durant diumenge i ahir la persona més sol·licitada, però tengué temps per concedir una entrevista per a Diari de Balears i Última Hora Punto Radio.

-Sí, gairebé no he tengut temps d'estat tot sol ni un sol moment, sempre d'un compromís cap a l'altre, sense aturar... -Bé, ara me'n vaig a Alemanya, on he de participar en el Torneig de Halle i supòs que a mesura que passin els dies la cosa s'anirà tranquil·litzant i d'aquí uns dies hauré tengut el temps necessari per disfrutar de la victòria. -Quan vaig veure que la darrera pilota de Puerta se n'anava fora va ser un moment increïble, una sensació inoblidable. Emperò també quan vaig anar a saludar la meva família va ser un moment molt emotiu. Els vaig veure tan emocionats que també me varen fer plorar a mi. -Va ser una final molt dura. Vaig haver de córrer molt, no podia dominar els punts i vaig haver de posar tot el meu coratge, ja que aquesta era l'única manera en que podia guanyar. En Mariano Puerta en algunes fases estava jugant millor que jo. -Tot són relacions diferents. En Toni des de petit m'ha entrenat i dies com el d'ahir -diumenge per al lector-, o quan vàrem guanyar la Copa Davis, són moments de gran felicitat i li he d'estar agraït perquè gràcies a ell els he pogut viure. -Sí, enguany ha estat una cosa increïble. He guanyat els quatre darrers torneigs que he disputat. Vaig començar molt bé a Austràlia, on vaig arribar als vuitens de final fent un partit molt bo amb en Lleyton Hewitt i crec que allà va començar tot. Vaig comprovar que podia jugar amb la gent bona i que si jo estava jugant bé podria optar a guanyar partits importants, i això me va donar confiança. Després vaig anar a Sud-amèrica i en el primer torneig vaig perdre en els quarts de final amb en Gaston Gaudio i a partir d'aquesta derrota varen començar a arribar les victòries a Brasil, Acapulc. Després vaig anar a Miami i vaig arribar a la final. Aquest torneig i el viatge de tornada cap a Espanya me varen passar factura en el Torneig de València. Aquesta va ser la meva darrera derrota, ja que després vaig guanyar a Montecarlo, Barcelona, Roma i ara el Roland Garros. -És difícil explicar els sentiments d'un moment així. És igual que quan me tir pel terra després de guanyar, només sents que estàs tan nerviós que tens una baixada de tensió. -Continuu sent la mateixa persona. Un comença per allà, continua per aquí i l'única cosa que canvia és que ara els torneigs són més importants. -Gràcies. Estic empatat amb Roger Federer, el número 1, i això ja és una cosa increïble per a mi. La veritat és que no he pogut jugar millor del que jugat, he guanyat quasi tot el que he jugat i així i tot només he pogut empatar a punts. Ja és 'mala sort' tenir un jugador tan bo al davant. -Aquest any serà complicat, perquè ara han acabat els torneigs que millor s'adapten a les meves condicions i ara vénen precisament les competicions que millor li van a Federer. Jo puc continuar jugant bé, però no al seu nivell. -La veritat és que és una pallissa. A un li comencen a entrar ganes d'estar tot sol i adonar-se que ha guanyat Roland Garros. -Els estic molt agraït a tots. La veritat és que he rebut moltíssimes felicitacions i mostres de suport i el meu desig hagués estat respondre-les una per una. M'agradaria que la gent me vegi com una persona que som el mateix tant abans com després de guanyar.