Ha estat el meu setè viatge a Austràlia i les vint-i-dues hores assegut a un avió se m'han fet un poc més pesades que abans. Deu ser per la qüestió de l'edat. Em faig vell, gràcies a Déu. És molt important la companyia aèria amb la qual voles. A la classe més econòmica tenir un centímetre més o menys entre seients és vital per guanyar una mica de comoditat. Els mallorquins, en general, no ho valoram, perquè en trajectes curts com els que feiem habitualment és intranscendent un pam més o manco. Per fer el viatge més tranquil em començ mentalitzant un parell de dies abans i durant el trajecte procur no pensar en el que em queda per davant. Entre Barcelona-Londres-Singapur i Melbourne hi ha 22 hores de vol, però s'hi han d'afegir les d'espera als distints aeroports, que sovint es fan més pesades. L'eslgai del viatge no fou en aquesta ocasió producte de les maleïdes turbulències ni del menjar -la meva carmanyola, les panades, els cocarrois i els entrepans de sobrassada em solucionen aquesta qüestió-, sinó que es produí dos seients més endavant. Un home d'aspecte asiàtic -després vaig saber que era japonès- va necessitar l'ajuda dels auxiliars de vol, ja que patí un atac d'ansietat i fou necessari que li administrassin oxigen.
Ja som a Melbourne
Arribats a Melbourne em va cridar l'atenció l'estricte control de passaport a què em varen sotmetre, només pel fet de ser espanyol. Els atemptats de l'11-M i les constants detencions de presumptes terroristes islamistes fa que qualsevol viatger espanyol sigui especialment interrogat. En els meus anterior sis viatges mai no m'havia passat. Vaig haver d'explicar que era periodista i viatjava a Melbourne amb l'única pretensió de seguir les evolucions de Moyà, Nadal i Llagostera.
A Melbourne, i en ple estiu, només em falta la barqueta per sentir-me com a casa. És una ciutat que conec bé i em sent com a Palma. Després d'una esperada i reconfortant dutxa, un berenar gegantí amb ous, bacon, torrades... em vaig dirigir fent un volteta a l'Hotel Crown, un dels millors del món. Ja vos podeu imaginar que no és on jo estic hostatjat, sinó que és el quarter general de Carles Moyà. Rafel Nadal, almanco de moment, aposta pel més modest Haiat -de cinc estrelles, clar.
Pel camí vaig enviar un SMS a l'entrenador Joan Bosch, ja que no em podia arriscar a despertar Moyà. Eren les nou del matí a Melbourne -deu hores menys a Espanya-. El tècnic menorquí, que té el sa costum d'aixecar-se d'hora, \132 baixà tot d'una al hall, on em va rebre i convidà a prendre cafè. Em va informar de les darreres novetats, de les que es poden \132 contar i de les que no.
Encara sense saludar Moyà em vaig dirigir al Melbourne Park per recollir la meva credencial. L'organització és espectacular, ni un sol problema. Primer, a una oficina exterior, em donaren el primer vistiplau i una acreditació provisional per poder arribar fins a la sala de premsa, situada en els baixos de la pista central. La meva sorpresa fou majúscula quan l'hostessa em va parlar en perfecte català. Quina alegria! Ja tenc taula -la número 45- amb televisió de plasma i tot tipus de comoditats. Però a mi m'agrada, sempre que és possible, presenciar els partits a la mateixa pista. Junt a la credencial definitiva em donen també el seient 231 de Rod Laver Arena i el 48 de la Vodafone Arena.
La credencial
Em vaig penjar la credencial ben aviat i em vaig dirigir cap a la pista central, on Joan Bosch m'havia assegurat que entrenaria Carles Moyà. Així va ser. Moyà estava content, benhumorat, entranyable, quan em va veure entrar per un dels vomitoris. Hi caben més de quinze mil persones i no hi havia absolutament ningú. Bosch i Moyà pilotejaven i jo era l'únic testimoni, ningú pus. Tan immens privilegi no em va durar gaire, ja que ben aviat els fotògrafs descobriren la presència de Moyà i començaren la seva feina. Una hora d'entrenament i altre cop cap a l'hotel Crown. A la porta del vestidor, i mentre esper que Moyà s'acabi de dutxar, em trob amb Rafel Nadal, que havia arribat al club molt abans del que tenia previst. M'interès pel seu problema físic i m'assegura que està bé, del tot recuperat, i que les dificultats respiratòries que patí a Auscklan ja són història oblidada. A continuació, com sempre, parlam de futbol. De dins la meva motxilla em trec un regal de reis pel manacorí: un dvd de resum de tota la programació especial que M7 va fer amb motiu de la final de Sevilla. «Avui vespre ja tinc com distreure'm», em diu abans de partir. No va estar molt a sortir Moyà, me'n vaig amb el seu cotxe, juntament a la seva al·lota -la tennista italiana Flavia Pennetta- i Bosch. En el curt trajecte -no més de deu minuts- inform Moyà de les darreres incorporacions del Mallorca, de la il·lusió que generà Okubo i de les contractacions de De los Santos, Romeo i Iuliano. El tennista, insígnia d'or i brillants del club, està convençut que ens salvarem. Esperem que la seva intuïció, habitualment encertada, no falli.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.