Mario Cipollini guanya l'or amb facilitat

El terreny era molt favorable per als velocistes, un circuit pla amb només algunes petites pujadetes, la qual cosa va fer possible que es rodàs en grup compacte la major part de la correguda, amb els italians al capdavant a la fase final. Una caiguda massiva a pocs quilòmetres de l'arribada afectà tots els espanyols excepte Freire, que, això no obstant, res no va poder fer per revalidar el títol. La cursa començà amb el grup molt atent als possibles atacs, rodant des del principi a un gran ritme, la qual cosa dificultava els demarratges. Tot i això, foren molts els corredors que intentaren partir en solitari, però amb escàs èxit, ja que eren neutralitzats als pocs quilòmetres.

Camenzind, Millar i Wrolich aconseguiren la major diferència amb el grup que, en faltar cinc voltes i mitja per a la conclusió, era de 43 segons. Tot feia pensar que s'arribaria a l'esprint, la qual cosa suposadament beneficiava els combinats d'Espanya i Itàlia, que comptaven amb els homes més ràpids, sense descartar els alemanys, amb Erik Zabel al capdavant, i els belgues, amb l'incombustible Johan Museeuw.

Però una caiguda massiva quan quedaven tres quilòmetres afectà diversos ciclistes espanyols. Óscar Freire, en tot cas, sortí indemne de la caiguda massiva. El càntabre, aleshores, rodava ja a roda d'Erik Zabel. Així i tot, una petita topada del ciclista càntabre suposà que Freire s'hagués d'aturar per reparar la seva bicicleta i perdé així totes les opcions de victòria. L'equip italià posà totes les seves forces a ajudar Mario Cipollini a qui conduí amb la màxima comoditat al primer lloc, que ja no amollà. Cipollini sortí cap a l'arribada als darrers metres i amb una llarga esprintada aconseguí el triomf per davant de McEwen i Zabel, que no tingueren opcions d'or en cap moment.