Freire donà la gran sorpresa i conquerí l'or

Freire, un autèntic desconegut per als grans especialistes en clàssiques d'un dia demostrà la intel·ligència d'un campió, ja que no esperà als metres finals per llançar l'esprint. Arrencà des de molt lluny i deixà amb un pam de nas els especialistes, especialment el belga Frank Vandenbroucke, el suís Oscar Camenzind, que defensava el títol i l'alemany Jan Ullrich entre d'altres.

El campió, segon espanyol que guanya un Mundial "l'altre és Abraham Olano en 1995" invertí en els 260 quilòmetres 6 hores, 19 minuts i 29 segons, la qual cosa significa una velocitat mitjana de 41'1 quilòmetres per hora. Després d'ell creuaren la línia de meta el suís Markus Zberg i el francès Jean Cyril Robin, que conqueriren, respectivament l'argent i el bronze.

Una victòria sorprenent, com el mateix guanyador reconegué, i en la qual els italians, els grans derrotats, foren els que més treballaren per aconseguir-ho i quedaren amb la mel als llavis, ja que Francesco Casagrande creuà la línia d'arribada en quarta posició.

Freire rematà amb èxit la tàctica de l'equip espanyol que, per primera vegada en els darrers anys no partia com a favorita per al triomf a causa de les nombroses baixes: Olano, Heras, Jiménez, Aitor Osa, Igor González de Galdeano i Mikel Zarrabeitia entre d'altres.