Iñaki Aicart va ser un dels portaveus de l'Assemblea de Docents.

Què va significar la gran manifestació del 29 de setembre de 2013?

És important destacar que al cartell d’aquella manifestació posava Manifestació en suport de la vaga indefinida. Ho és perquè tot i que va significar la sortida al carrer de milers de persones per rebutjar les polítiques educatives del Govern Bauzá -basades en retallades, atacs a la llengua catalana i la repressió- i per demostrar un malestar creixent per la deriva autoritària del Govern, el suport al compromís dels i les docents en vaga era indubtable i ens va ajudar a reafirmar-nos en el camí i les decisions que havíem pres.

Quines creus que varen ser les principals claus per aconseguir una mobilització tan massiva?

En la meva opinió, hi ha tres claus que varen obrir la porta a aquella mobilització. La primera és la incapacitat de José Ramón Bauzà i del seu equip més proper per veure que estaven anant massa enfora amb les seves polítiques contra l’educació. Va ser un piròman que va ajudar a encendre el foc en moments clau, per exemple amb els expedients als directors de Menorca o amb el Decret llei del TIL quan la justícia havia aturat l’aplicació del trilingüisme.

La segona és el compromís que va adquirir el col·lectiu docent amb l’educació duent endavant la vaga indefinida. Sense aquest compromís la societat no s’hauria posat del seu costat com ho va fer.

En tercer lloc hi ha la unitat d’acció que es va aconseguir amb entitats de dins i fora de la comunitat educativa. Hi havia uns objectius realment comuns i unes pràctiques que ajudaven a sumar.

Què va representar per a tu, a nivell personal, tota aquella mobilització?

Per mi va representar una gran satisfacció. Pensau que juntament amb molta altra gent, aquell estiu havia dedicat les meves vacances a treballar per la consecució de la vaga indefinida. Havíem de convocar una vaga com a assemblea de treballadors i treballadores a una gran empresa i vàrem haver de fer un gran esforç per aconseguir-ho. Havíem rebut crítiques i qüestionaments per intentar-ho i finalment ho havíem aconseguit. Tot aquell suport que vàrem rebre va ser també una felicitació a la feina ben feta.

A més, un altre element de joia va ser veure com una manifestació organitzada en poc de temps i sense protagonismes (al cartell deia 'Convocatòria unitària' i la pancarta la varen dur docents de l’institut de Marratxí) superava qualsevol expectativa i posava en qüestió els pronòstics d’alguns que se les donaven d’experts.

Creus que les polítiques desenvolupades pels governs progressistes varen respondre a les demandes d'aquelles mobilitzacions?

Els governs progressistes varen fer la feina fàcil que era recuperar la pau en el sector i varen revertir bona part de les retallades que havien arribat en temps de crisi econòmica. Però per a res els va interessar agafar un compromís quant a la llengua catalana, que va continuar perdent ús dins el sistema educatiu, o en fer una política educativa que inclogués els docents. Ho hem vist amb l’aprovació dels criteris d’avaluació de la LOMLOE sense debat o amb el boicot de més de quatre anys que es va fer des de la institució a la creació del Col·legi professional de docents. El finançament, tot i que va créixer, aquests 8 anys ha estat per davall de la mitjana espanyola i no es va arribar a complir el finançament que sortia als programes electorals dels partits que sostenien al Govern.

Com valores la situació actual, amb la perspectiva d'aquests deu anys?

Fa 10 anys vàrem tenir molta força i capacitat d’influència quan ens vàrem comprometre i vàrem saber treballar per consens i amb unitat. Avui l’educació ha tornat a un paper secundari i terciari, tot i que hauria de valorar-se com a motor per la millora de la nostra societat.

Haurem de tornar a treure les camisetes verdes?

La ultradreta està influenciant la política autonòmica i un dels seus objectius és convertir l’educació pública en un fangar. Cal veure fins on arribarà la seva capacitat d’influir en les polítiques educatives.

També s’haurà de veure quins seran el pressupost educatiu per 2024, ja que el Govern ho ha tengut molt fàcil per rebaixar impostos a segons qui. I amb manco doblers es poden fer manco coses i per ventura s’han de retallar despeses.