algo de nubes
  • Màx: 20.5°
  • Mín: 11.45°
11°

El valor de l'amistat (primera part)

En Roger va aparèixer a les portes de l'orfenat una freda matinada de principis de febrer, dins d'una vella senalla d'espart, coberta de roba de sac, i ell encara brut amb restes de sang i de líquid amniòtic, signes inequívocs d'un part recent. Tot i les circumstàncies, dormia plàcidament quan el varen deixar i varen tocar la gran porta de fusta abans que la persona que l'havia duit fins allà fugís corrent. En sortir Sor Ambrosia, que aquella nit li havia tocat fer la guàrdia, ja no va veure ningú més que aquell nadó, totalment aliè al món que l'envoltava.

Ràpidament el va entrar a l'edifici principal, a la infermeria, on el va alliberar d'aquell bressol precari i improvisat. I, sota la claredat d'un llum de querosè, va descobrir un nin amb unes proporcions físiques excepcionals, tant de pes com d'alçada, per ser un nounat. D'altra banda, tenia una pell molt fina i molt blanca, abundants rinxols pèl-rojos, ulls grans i clars, i la pell de la cara esquitxada de pigues. Amb molta cura i prudència, Sor Ambrosia, el va rentar i va vestir amb roba de cotó. De sobte, li va venir al cap el nom de Roger, i així es va anomenar. No era la primera ni l'última criatura que abandonaven, a les portes d'aquell orfenat provincial, algunes famílies humils dels pobles voltants, que per un motiu o altre, no podien afrontar les seves alimentacions, atencions i criances.

Uns dies més tard de la seva arribada, en Roger va passar satisfactòriament l'exploració feta pel metge de la comarca que, de manera periòdica, visitava l'orfenat i es preocupava de la salut dels infants habituals i dels nouvinguts. Aquell metge també es va sorprendre del potencial físic d'aquell bebè, més que tenir només uns dies de vida, aparentava haver fet ja el primer any. Així doncs, amb el transcurs dels mesos i els anys encara va augmentar més la seva corpulència, que diferia notablement amb el seu caràcter introvertit, innocent, tímid i poruc.

En Nicolau era fill d'una família molt pobra, que amb prou feines es podien mantenir, i vivien en una barraca petita, feta pràcticament amb pedres, palets i taulers de conglomerat, a un poblat de gent sense sostre ni recursos econòmics. Era el petit de quatre fills, tots mascles, als qui els seus pares els posava a fer feines de ben petits. En certa manera, podien sentir-se uns afortunats perquè el pare no volia tenir filles, les considerava una càrrega no productiva ni aprofitable per tirar endavant, i si la mare donava a llum femelles, fet que ja s'havia produït en tres ocasions, eren abandonades a la seva sort o se'n desfeien com varen fer amb els dos nadons nascuts morts.

Talment com els seus germans, en Nicolau, va patir greus deficiències alimentàries des del seu naixement. Per això, la seva constitució feble i escanyolida i una estatura massa baixa per la seva edat. El color de la seva pell era citrina fosca; el dels seus cabells, negre atzabeja; i el dels seus ulls ametllats, gris antracita. Tots aquests trets li proporcionaven un aspecte insignificant i un físic d'un nin molt més petit del que veritablement era ell, amb el pas dels anys. Però no obstant, era un nin molt viu, intel·ligent, astut i valent.

Dos dies després de fer els sis anys, a finals d'un novembre molt desagradable, un vespre amb la pitjor tempesta que els vilatans més antics recordaven, un llamp va caure sobre la barraca on vivia en Nicolau i la seva família. La va cremar completament i tots els membres d'aquell pobre clan varen morir amb l'incendi. Tots, exceptuant ell, que de manera miraculosa, va sobreviure, encara que va haver de passar una llarga temporada a l'hospital de la comarca, per les greus cremades al seu petit cos i la pèrdua d'una cama, l'esquerra. Els metges no varen poder fer res per evitar-ho, però sí que el varen mantenir a ell amb vida.

En Nicolau va passar gairebé un any en aquest hospital. Havia perdut els seus pares i germans, i no tenia ningú més. Estant a l'hospital, totes les persones que hi feien feina el varen tractar com un més de les seves famílies, però estava clar que no podia quedar-se a viure sempre allà ni anar-se'n amb cap treballador d'aquells amb qui tenia més relació. Va ser així com un dels primers dies del mes d'octubre, l'any següent a l'incendi, es va veure davant d'una gran porta de fusta. La persona qui l'acompanyava ja li havia dit que anava a un orfenat, on viuria amb altres nins i nines, fins que fos adoptat per una nova família amb una bona casa i una habitació per a ell tot sol.

(Continua la setmana que ve...)

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.