L’etern dilema contingut dins el moviment feminista i que s’ha traslladat a l’àmbit polític sobre com afrontar la prostitució compta també amb veus matisades que transcendeixen la divisió i intenten posar el focus en els possibles consensos.
Si hi ha un tema que ha dividit històricament el feminisme aquest és, sens dubte, la prostitució. Des de la teoria –quin és el significat de la prostitució i la seva contribució al patriarcat–, a la pràctica –com emprendre l’assumpte amb polítiques concretes i quins poden ser els efectes col·laterals– passant pels interrogants i el debat –no és també la feina domèstica una institució patriarcal mantinguda majoritàriament per dones explotades?, és possible decidir lliurement quan no tens altres opcions?, hi ha un sexe bo i un sexe dolent?–. La llei del només sí és sí, primer, i la proposició de llei del PSOE per a lluitar contra el proxenetisme després, han tornat a dur a l’arena política el debat.
Més enllà de la polarització, alimentada per la pugna política sobre l’hegemonia de les polítiques d’igualtat, el debat compta també amb veus feministes matisades. Entre el binomi aparentment inamovible d’abolició o regulació hi ha posicions que prenen idees i propostes d’ambdues bandes, que comparteixen objectiu però no necessàriament arguments i mesures o que aposten per no posar el focus en la divisió i per intentar construir consensos.
Exdirectora de l’Instituto de las Mujeres i ara diputada d’Unidas Podemos a l’Assemblea de Madrid, Beatriz Gimeno és una de les feministes abolicionistes que més ha investigat i escrit sobre el tema. Es mostra rotundament abolicionista i partidària de la proposta que ha presentat el PSOE i que ha estat admesa a tràmit al Congrés. Creu, això sí, que no se la pot denominar una llei abolicionista. «És una modificació del Codi Penal per a penalitzar el proxenetisme. Una llei abolicionista ha de ser una norma completa, amb mesures de suport, amb itineraris reals de sortida de la prostitució i que tingui en compte que el 80 o el 90% de les qui l’exerceixen es troben en situació irregular», explica. Gimeno posa com a exemple la Lei Orgánica Abolicionista del Sistema Prostitucional que ha elaborat la Plataforma Estatal de Organizaciones de Mujeres por la Abolición de la Prostitución i que sí que inclou tot un capítol dedicat a mesures concretes per a les dones.
Gimeno subratlla que l’abolició hauria de passar necessàriament o bé per la derogació de la Llei d’Estrangeria o bé per una reforma i una regularització que permetés les dones en situació irregular sortir de l’espiral de vulnerabilitat i por. És aquest punt, el de canviar la Llei d’Estrangeria, el que potser genera més consens entre distintes posicions. La sociòloga Amparo Lasén, crítica amb els postulats teòrics que mantenen les posicions més abolicionistes, sosté que no pot descontextualitzar-se la prostitució de les condicions en què es dona. «Quines possibilitats tenen aquestes dones de fer altres coses?, quina és la seva situació legal?», es pregunta. Abordar la Llei d’Estrangeria és també per a ella condició indispensable per a millorar la situació legal i el marc en el qual es mouen les dones que exerceixen la prostitució.
Tràfic, explotació, prostitució
Lasén afirma que cal diferenciar fenòmens que, encara que es relacionen, tenen diferències, com és la prostitució, el tràfic i l’explotació. «Em preocupa la precarietat, el tràfic i l’explotació, però tota, la que té finalitats d’explotació sexual, però també la laboral, la que es produeix en la feina domèstica o en la feina agrícola. Em preocupa la falta de drets i la vulneració de les persones que es dediquen al treball sexual», diu. «Alhora no puc obviar que hi ha una estigmatització de la prostitució que està relacionada precisament amb la precarietat o que és deguda a la dominació masculina i al gènere, però igual com passa a la resta de la societat o de les relacions laborals. O no són degudes al patriarcat les condicions de la feina domèstica?», prossegueix.
Per a Martina Kaplún, experta en gènere i tràfic que es defineix com abolicionista, la prostitució «atempta contra la mera idea de la igualtat entre homes i dones» i no comparteix la idea que pugui ser considerada «una feina com qualsevol altra». En allò que sí que insisteix és a diferenciar fenòmens, encara que considera «clau» no fer «una minimització» del pes del comerç en la prostitució. «Són diferents i confondre-ho no és un discurs que ajudi. No és el mateix una dona que s’ha vist abocada a la prostitució per necessitat que una altra que ha estat traslladada d’un altre país, obligada i forçada», manté Kaplún. Així i tot, reconeix que no es pot obviar que «tenen una relació molt estreta» i que existeix el tràfic on existeix la prostitució. «Els consumidors i el mercat són els mateixos. I això s’ha de dir clarament», afegeix.
Pobresa i masclisme
Més de vint anys du treballant la Fundació Cruz Blanca amb dones en situació de prostitució. El seu modus operandi es basa en una primera fase d’apropament i en l’oferiment posterior de serveis com assessoria jurídica, mediació, tallers, atenció psicològica o acompanyament. El seu objectiu fonamental és «donar suport» a les dones que ho demanin i ho necessitin i s’obren a fer-ho fins i tot amb organitzacions amb les quals no comparteixin posició en el complex debat sobre com abordar la prostitució. No significa que no hagin pres partit: la fundació es defineix com a abolicionista i considera la prostitució una activitat «incompatible amb la dignitat humana» i amb «la igualtat o la llibertat» i que ha de desaparèixer perquè «no té cabuda en una societat avançada».
«Les dones que es troben en una situació de prostitució estan patint una situació anàloga a la tortura», recalca la Referent de Programes de Tràfic de l’entitat, Carmen Martínez-Raposo. Amb tot, la fundació defensa un enfocament del problema «integral» que vagi «al fons», i entre altres coses, esmenta la Llei d’Estrangeria: «Hi ha un munt de sistemes que es juxtaposen i una trama molt complexa a la qual cal donar una resposta àmplia més enllà del debat sobre la prostitució. La majoria de dones estan invisibilitzades perquè estan en una situació irregular i es veuen abocades a la prostitució com a única alternativa. I això cal tallar-ho de soca-rel», afegeix.
Coincideix amb ella Kaplún, que es nega a pensar que els habituals blocs en els quals sol separar-se el debat siguin irreconciliables. «Hem d’intentar construir acords posant les dones en el centre i deixar-nos de grans eslògans que no construeixen sinó que generen buits. Per a mi, l’abolicionisme és un camí cap al qual ha d’anar la societat i ara i aquí, en el nostre context, passa sobretot per construir polítiques públiques que protegeixin els drets de les dones», manté l’experta, que veu «molt interessant» el debat en termes teòrics, però creu que «a la pràctica» és «útil» intentar arribar a consensos.
Kaplún apunta cap a un enfocament que se centri en la connexió «enorme» que es dona entre «prostitució i pobresa, i prostitució i masclisme» i que arribi a «atacar les causes estructurals que ho fan possible». Per això, per a ella, l’aproximació a l’abolicionisme passa per «plantejar un enfocament de drets humans real en qüestions com la salut o l’habitatge. Quantes d’aquestes qüestions estaríem prop de resoldre si hi hagués un parc públic d’habitatge social disponible per a dones en situació de pobresa? O una renda bàsica, per exemple?», es pregunta.
Aquesta connexió és la que també apunta María José Barrera, del Colectivo Prostitutas de Sevilla. «Ens surten amb aquesta llei sense el pla d’inserció per a prostitutes que han pregonat. Les portes de la prostitució són els serveis socials. La majoria de prostitutes no accedim a ajudes ni a mesures d’aquestes perquè no complim els requisits. I, a més, de tot això que prometen, se’n podran beneficiar les immigrants sense papers? Nosaltres també volem abolir tot el sistema i tant de bo la prostitució no existís, però reivindicarem que les treballadores sexuals tinguem drets. Aquesta llei no farà que la prostitució desaparegui, igual com no ha passat en altres països», critica. Barrera assenyala les contradiccions de la situació actual, com que el Congrés debati aquesta llei mentre «han donat llicències als empresaris per als seus clubs» o la prostitució compti per al PIB.
Endurir el Codi Penal
La proposta presentada pel PSOE, que va ser admesa a tràmit amb el suport del PP i el vot dividit d’Unidas Podemos –els set diputats d’En Comú Podem es van desmarcar del sí de la resta del grup confederal–, proposa endurir el càstig del proxenetisme no coactiu, multar els clients i introduir la figura de la terceria locativa per perseguir els propietaris dels locals i clubs. Tot això sense necessitat que existeixi explotació de la prostitució aliena, com exigeix actualment la llei, i independentment del consentiment de les prostitutes.
Beatriz Gimeno es mostra a favor d’aquests canvis: la sanció al client no acabarà amb la demanda, suposa, però sí que tindrà «una funció pedagògica» i quant a les altres mesures considera que ajuden a remoure obstacles per perseguir el proxenetisme. Tanmateix, no totes les veus abolicionistes ho veuen amb bons ulls. Des de la Fundació Cruz Blanca, Martínez-Raposo sí que pensa que qüestions com les multes als clients «poden ajudar a desmotivar el consum de prostitució», però «cal anar amb molt de compte» perquè «si no ho acompanyem de la garantia que aquestes dones tinguin altres alternatives i que siguin reals, les sumirem en una situació de major vulnerabilitat. És alguna cosa així com: no et don alternatives i impossibilit que puguis tenir una manutenció. I aquestes alternatives hem de pensar-les bé. Per exemple, un programa d’ocupació, al qual sabem que tindrà accés un nombre limitat de dones perquè moltes estan invisibilitzades o en situació irregular».
Kaplún, que defensa un enfocament «preventiu» i no «punitiu», reconeix que «un dels pilars del combat contra la prostitució ha d’encaminar-se cap a combatre la indústria del proxenetisme», que és l’objectiu que té la iniciativa que s’està debatent amb la reforma del Codi Penal. «Els propietaris dels clubs exploten les dones», conclou contundent l’experta. Però alhora creu que aquest tipus de mesures «han de posar-se en quarantena» perquè «poden acabar generant vulneració de drets» en fomentar «que les dones continuïn exercint però en condicions de major clandestinitat a causa de la falta de recursos socials disponibles per a elles».
La sociòloga Amparo Lasén no està d’acord que les polítiques hagin d’anar en aquesta direcció perquè dubta dels seus efectes: «Cal posar al centre quin efecte tindran aquestes polítiques sobre les dones que exerceixen la prostitució». María José Barrera assegura que aquests canvis «només afectaran una miqueta» els grans empresaris de clubs, que compten, legalment, amb llicències d’hostalatge. «Diuen que amb aquesta llei no ens cerquen a nosaltres, però la llei és interpretable i pot ser que s’apliqui a les putes organitzades o a les que deixin de ser-ho i muntin els seus pisos», adverteix.
Un llarg camí, que ha estat políticament relegat i que es va escenificar durant l’agre debat en el ple d’aquesta setmana, espera ara a la norma que ha obert el meló sobre com encarar la prostitució a Espanya. Fora de l’hemicicle, els qui treballen cada dia en el tema, reclamen un tràmit assossegat en el qual s’escolti les dones mateixes. «A totes», diu Kaplún. Per tal que al laberint sense sortida en el qual sol convertir-se el debat quan adopta la forma de blocs immutables, s’albirin sortides a través del consens. «No es tracta de no defensar el nostre discurs, però al final som aquí per buscar solucions reals, no per a discutir si som més o menys feministes», conclou Martínez-Raposo.
Article publicat a El Diario.es, que podeu trobar en la versió original a: https://bit.ly/3QshvYh
Fotografia de: Fernando Sánchez/Europa Press
#Desembolicar cerca respondre a una tasca de recerca i sensibilització. Entre altres amb la col·laboració de Natxo Bou en la traducció al català.
Alhora se'm presenten dues interrogants sobre el tòpic del patriarcat i la prostitució. Què passa amb els homes que l'exerceixen envers altres homes i dones? Perquè també hi ha dones que paguen per serveis sexuals masculins. És això patriarcat? I les prostitutes que atenen dones? Perquè això també existeix. És més minoritari, sí, però què n'hem de fer? L'ignoram perquè el patriarcat és només cosa d'homes?
I un últim i no menys important detall. És lògic legislar sense escoltar, dialogar i pactar, amb la part afectada o els seus representants. És el que ha fet el PSOE, des del paternalisme (que també deu ser una forma de patriarcat), ignorant les prostitutes. Perquè siguem clars: la trata i l'explotació sexual ja són al Codi Penal. La proposta de llei del PSOE va contra les independents, les que per una o altra raó decideixen lliurement exercir la prostitució. Des del sí és sí, des del meu cos, el meu dret. I se les ataca d'una manera perversa: privant la demanda i oferint zero alternatives laborals o socials.
Per això sóc regulacionista, perquè les solucions arriben amb drets i obligacions i amb l'estat oferint garanties, serveis i ajudes quan es necessiten.