Podríem dir que ja a ningú li sorprendria escoltar que la reflexió sobre masculinitats i el treball amb els homes és fonamental per poder generar un món més igualitari. Al costat de la normalització del treball en masculinitats, comencen a aparèixer contribucions, discursos, espais on podem parlar, expressar-nos i discutir sobre les violències que reproduïm, sobre el malestar, sobre la vergonya, sobre com volem canviar però no sabem… I de vegades, surten llibres com el de Juan Miguel Garrido Peña, que acaben de treure a Bellaterra amb el títol de 'Mi traje de hombre' (Bellaterra, 2022).

En aquest volum, Juan Miguel parla en primera persona sobre un home masclista que intenta mirar-se críticament, confrontar-se amb honestedat i poder respondre les preguntes que tots ens fem: Podem canviar? Volem canviar? Què canvia amb el canvi? Juan Miguel porta anys a l'activisme igualitari a l'Associació d'Homes per la Igualtat de Gènere (AHIGE) d'Andalusia.

He tingut la possibilitat de parlar amb ell sobre privilegis, sobre feminisme i canvi. A les següents línies es mostra part de la conversa que vam tenir.

En quin moment vas decidir trencar la inèrcia masculina i començar a pensar que potser els homes estem implicats en la desigualtat de gènere?

No em vaig sentir mai còmode amb les inèrcies masculines, amb aquesta manera d'entendre el món i d'entendre'ns nosaltres mateixos que els homes tenim. Des de petit percebia que hi havia qüestions que m'eren alienes però no sabia identificar-ne el motiu. Aquest món agressiu, jactanciós i fanfarró que basava la seva identitat en les aparences, en ser el més mascle, i en una sexualitat oprimida.

Se sol parlar que els homes comencem a generar cert interès en el feminisme i en el treball sobre nosaltres mateixos per simpatia (haver viscut la violència a les nostres pròpies carns), empatia (conèixer dones en situació de violència) o proximitat (tenir valors de justícia social). Com ha estat el teu procés?

Sempre he tingut molta consciència social. Em considero una persona a qui les desigualtats i injustícies mai li han estat alienes. Crec que la meva presa de consciència i apropament al feminisme no la puc situar en un moment o fet concret. Més aviat va ser la conseqüència d'un procés i un conjunt de variables que podria identificar i resumir com:

-El coneixement d'un món, el masculí, i la meva manca d'identificació amb ell.

-El naixement de les meves filles, i no voler per a elles aquest món d'homes que coneixia tan bé.

-La violència de gènere que cada dia vivia, la responsabilitat que els homes hi tenim, i la constatació de la nostra passivitat i indiferència com a homes.

-L'admiració que sento per la manera d'entendre el món i les relacions que tenen les dones (el concepte de sororitat) tan allunyat i diferent de les nostres.

Quina creus que és la clau per a un home que comença a reflexionar sobre aquests temes?

Un primer pas per a la nostra presa de consciència és la pèrdua de les pors que la masculinitat ens ha inculcat als homes: el temor de no donar la talla, de no respondre a un model d'home, d'estar sempre a l'alçada del que se suposa que ha de ser un home. La por de ser considerat menys home.

Crec que el qüestionament d'aquestes realitats és una part essencial d'un procés que ens ha de portar a prendre consciència de la nostra realitat i de la posició de privilegi que tenim respecte a les dones. L'abandonament de la creença que ens porta a pensar que ser masculí és sinònim de ser home, que només hi ha una manera de ser home, i que tot allò que se n'aparti és una anomalia.

No creus que de vegades hi ha un discurs massa culpabilitzant que assenyala els homes com a causants d'un sistema que ells no van triar?

Penso que no hi ha un discurs culpabilitzant cap a l'home, sinó un model d'home hegemònic, normalitzat i imposat, que és el responsable de l'actual sistema de desigualtats. En aquest sentit opino que cal una major pedagogia per delimitar aquests dos plans, el dels homes considerats individualment, i l'un paradigma d'home molt qüestionat.

No podem permetre que el discurs victimista del masclisme i la ultradreta cali en els homes, responsabilitzant-ne el feminisme. Hem de fer veure a la resta d'homes els beneficis que la igualtat té per a nosaltres, que no en som víctimes, sinó els principals beneficiats de l'actual sistema social, econòmic i cultural, encara que això tingui sobre nosaltres importants danys col·laterals.

Als homes els hem de demanar que no es deixin emportar per la comoditat d'aquests missatges que ens diuen el que volem escoltar. Que anem més enllà, que llegim, escoltem i traiem les nostres conclusions. Que la igualtat no és només una qüestió que afecti les dones, sinó que va molt amb nosaltres.

No em malinterpretis. No nego que no tinguem responsabilitat pels actes que fem (o que no fem), però, quant de paper tenim en el sosteniment de l'estructura patriarcal?

Sí que penso que els homes amb la nostra passivitat i indiferència davant les desigualtats i violències que pateixen les dones en som còmplices i que, amb la nostra conformitat, manera de pensar, actuar i manca de rebel·lia davant un model de masculinitat hegemònic tòxic i nociu, contribuïm a l'existència i el manteniment de l'estat actual.

Al teu llibre parles dels privilegis que has anat identificant aquests anys i que has anat treballant en tu mateix i en la teva vida quotidiana. Quins canvis has anat vivint? Quins són aquests privilegis?

No em va ser fàcil identificar els privilegis perquè els tenim tan interioritzats i els hem normalitzat de tal manera que resulten invisibles als nostres ulls. També és cert que els homes - en tant que ocupem les posicions més favorables i avantatjoses- no tenim cap interès a revertir la situació, i menys encara a reconèixer i identificar aquests privilegis. Els meus canvis han estat fonamentalment reconèixer i identificar les desigualtats existents. No monopolitzar la paraula, escoltar i empatitzar amb la realitat de les dones. No acaparar protagonismes ni pretendre imposar la meva raó. Entendre que no és just ni lògic que el món funcioni només sota una concepció masculina, i que acceptem que la dita que allò que és bo per a l'home és bo per a la humanitat, a més de ser falsa, és egoista, violent i vil.

Intento modificar les meves reaccions agressives i la meva manera de vegades violenta d'afrontar la vida. He descobert la importància de cuidar-me i cuidar i el que això em reporta com a persona. Descobrint-me més i no tenint por de mostrar i expressar les meves debilitats, temors, inseguretats, o d’exterioritzar els meus sentiments sense temor al que els altres homes puguin pensar. Assumint la càrrega mental i física de la meva part de responsabilitat en les feines de la casa i les cures. I sobretot intentant exercir una paternitat responsable i igualitària basada en un model d'home molt diferent d'aquell en què he estat educat.

No creus que en aquesta idea hi ha un fons massa ingenu? Podem treure'ns els privilegis masculins com si fossin sabates?

No crec que un dia a l'altre hom pugui desprendre’s dels privilegis i del vestit d'home amb què ha viscut, que tants beneficis ens ha reportat i del que tant hem presumit. És més, penso que per als homes és un procés llarg i profund de desconstrucció i ruptura amb gairebé tots els valors al voltant dels quals s'ha conformat la nostra identitat masculina, i això no és fàcil ni s'aconsegueix d'un dia per l'altre. Cal molta feina i coratge. És impossible ficar-se al llit amb el vestit d'home que ens van comprar en nàixer i despertar-nos vestits d'home igualitari. Això és una falsedat.

Quins passos hem de fer per començar a treballar sobre això?

Un dels passos principals que hem de fer és parlar amb nosaltres mateixos, deixar de creure’ns el melic del món, reconèixer la nostra prepotent forma de pensar i actuar, comunicar les nostres pors i desitjos, deixar sortir els nostres afectes, escoltar i parlar amb altres homes de les qüestions que ens preocupen però de les que no solem parlar entre homes perquè el patriarcat ens ha dit que fer-ho és ser feble i menys home. I per damunt de tot, tenir voluntat i motivació per canviar. Sense motivació és difícil el canvi, i els homes hem de trobar la nostra motivació particular.

D'entre tots els temes que tenim pendents de treballar, quin creus que és el més complicat d'abordar?

Crec que hi ha molts temes a abordar: els afectes, les cures, la sexualitat, la relació amb el nostre propi cos i el cos de les dones. Potser, però, un dels més importants és la recuperació de la nostra autoestima com a persones i la recuperació de uns nous valors al voltant dels quals conformar la nostra identitat com a homes. Valors que han d'estar molt allunyats dels que fins i tot entenem com a propis (fortalesa, virilitat, agressivitat). Els homes hem d'assumir el lideratge del nostre canvi cap a altres models d'home més amables i humans. És una responsabilitat que no podem delegar.

Tu també ets un home d'associacions i per tant entens com és d'important que no només hi hagi una feina individual i ètica sinó que toca reunir-nos amb altres homes, parar-los els peus, canviar-los, però també organitzar-nos, donar suport a associacions… Què penses de la tensió entre allò individual i allò col·lectiu en el treball masculí?

Sí, soc d'associacions perquè crec que el treball en els dos plans -l'individual i el col·lectiu- són fonamentals i han d'anar de la mà. Perquè igual que no podem canviar allò col·lectiu sense canviar allò individual, tampoc podem quedar-nos en el canvi individual. El nostre objectiu ha de ser enderrocar les estructures del model de societat, la cultura, els símbols actuals. És imprescindible, doncs, portar el canvi del model de masculinitat d'allò individual a allò polític, perquè afecti totes les esferes i àmbits de la vida.

Et deixo llibertat. Amb què t'agradaria acabar l'entrevista?

M'agradaria acabar fent una petició a tots els homes, que són majoria. Aquells que comprenen i comparteixen la idea de treballar per una societat més justa, però que encara no han fet el pas d'incorporar a la seva vida la igualtat. Els demanaria que reflexionessin sobre els seus comportaments, actituds i forma d'entendre's i relacionar-se amb les dones; si de debò se senten feliços i conformes amb el vestit d'home que duen; i que comprenguin que, per aspirar a una societat més justa i igualitària, no només per a nosaltres sinó per a totes aquelles persones amb qui convivim i a les quals tant diem estimar, és imprescindible que ens despullem d'aquest vestit que ens estreny i ens fa mal, i que en provem d’altres alternatius.

Aquest article va ser publicat en versió castellana original el 8 de maig del 2022, a la publicació en línia 'El salto', dins de la secció 'Masculinidades en demolición'. https://bit.ly/3MXQzxe