Dijous passat, 5 de maig, la residència la Bonanova, gestionada per l'Institut Mallorquí d'Afers Socials (IMAS), va celebrar els quaranta anys de la seva inauguració. Una àmplia representació dels càrrecs polítics del Consell de Mallorca, tots ells del PSOE, varen fer acte de presència per donar suport a una residència pública envoltada de polèmiques, i evidentment, per sortir a la fotografia.

Des de la Presidenta del Consell, passant per l'actual Conseller de Presidència, que hauria d'haver estat cessat per l'escàndol de l'explotació sexual a les menors tutelades per l'IMAS; l'actual consellera de Drets Socials i Presidenta de l'IMAS, que hauria d'haver estat cessada per aprofitar-se del seu càrrec anterior a l'hora de vacunar-se abans d'hora; la directora insular de família i menors, l'esposa del batle de Palma, que tampoc no va ser cessada pels casos d'abusos sexuals a les menors tutelades; la nova directora insular d'atenció sociosanitària i la directora de la residència la Bonanova.

Una residència que inexplicablement es manté oberta i en funcionament, malgrat totes les seves deficiències assistencials, mancances, defectes, problemes, polèmiques... moltes d'elles a causa d'una pèssima gestió, que amb el transcurs dels anys encara és pitjor, per moltes fotografies que els polítics de torn es facin o els prometedors projectes per millorar-la, no s'ho creuen ni ells mateixos, els polítics responsables de la caiguda en picat, des de fa dècades, d'aquesta residència pública.

Una residència que es va construir fa més de quaranta anys. Aleshores era la primera o segona més gran de l'Estat espanyol, com si això suposés un mèrit i no un handicap, perquè amb una capacitat per a 552 persones, amb estades força llargues, és una autèntica barbaritat. Una massificació de persones vulnerables amb diferents i nombroses necessitats i cures, convivint en un edifici monstruós de tres mil metres quadrats. Això va ser el primer error de molts, des de fa anys les residències públiques que es construeixen no superen les 120 places, perquè més enllà d'aquesta xifra són definides com inhumanes, per això tampoc s'entén que mantinguin una residència pública 'inhumana'. Que a més compta amb greus deficiències estructurals i físiques.

La seva ubicació en un terreny irregular i profund, la planta d'entrada és la sisena i per sota cinc més, les quatre més baixes destinades a gairebé tres-centes persones dependents. Al deteriorament propi de l'edifici s'afegeix una declinació lenta però progressiva, un deficient manteniment, conservació i neteja del conjunt de la residència. Que no disposa d'un sistema centralitzat d'aire condicionat, als mòduls de vuit plantes només tenen equips d'aire condicionat als menjadors, al passadís de la unitat d'infermeria, al saló d'actes, i, com no, als despatxos. A l'estiu les temperatures a les habitacions dels residents arriben o superen els 30° fàcilment.

Les atencions i la qualitat d'assistència, tant a nivell sanitari, psicològic i social a les persones dependents són més aviat pobres, deficients, inhumanes, deplorables, vergonyoses... El tracte dispensat per moltes treballadores és irrespectuós, inhumà, denigrant, indignant però permès i semblant al dels responsables. Com una dutxa setmanal i precàries higienes diàries; roba de llit bruta o mullada; bolquers que no són canviats fins que està pautat, i sovint ni així; ferides, cops, irritacions de pell, infeccions sense prevenir, sense tractar o malament; menjars dolents i de poca qualitat; pèrdues de roba i d'objectes personals; caigudes dels residents per desatencions; brots de sarna constants; deixadesa, insults, crits i càstigs; manca de vocació, dedicació, interès i voluntat de fer bé la feina i mirant pel benestar dels residents. Sense oblidar els casos de suïcidis, les agressions físiques entre els residents, l'acompanyament policial de residents borratxos o perduts de tornada a la residència, i fins i tot, l'agressió sexual d'un auxiliar d'infermeria a una dona totalment depenent de 94 anys, sense que es sàpiga si va ser un cas aïllat o si hi va haver més agressions sexuals.

Una residència pública que fa molts anys que els màxims responsables de l'IMAS no la volen, ni saben què fer-ne. Que fins i tot, la varen oferir a la Conselleria de Salut com a centre sociosanitari, i aquesta la va rebutjar. Motius no n'hi falten. Llavors varen fer un projecte de remodelació i varen començar per la novena planta, això va ser a la legislatura anterior, amb la presidència del Consell de Mallorca i de l'IMAS a mans de MÉS per Mallorca, però no els va donar temps d'inaugurar-la abans de les eleccions de maig del 2019, i fins l'any passat no es va inaugurar, ja amb el PSOE al capdavant.

Ara són els polítics del PSOE els que diuen que «fa un any han iniciat un procés de transformació per convertir-la en referència a nivell estatal d'un model assistencial més personalitzat, per oferir un major grau d'independència i autonomia personal als residents, i que es sembli el més possible a una llar.» O que «la Bonanova ha sabut adaptar-se als nous temps que reclamen un model d'atenció que tengui en compte les necessitats de la persona a cada fase de la seva etapa d'envelliment.» No són més que paraules, perquè la realitat és totalment oposada a com la volen pintar o vendre'ns.

Una novena planta reformada en dues legislatures, amb vuit plantes restants en pèssimes condicions d'habitabilitat, de manteniment i funcionals, és del tot inviable el projecte polític actual cap a una reforma progressiva i integral de cada planta, l'exemple més clar el trobem a prop de la Bonanova, a l'hospital de Son Dureta. Pel que fa al model d'assistència personalitzada és el mateix discurs polític que diuen fa més d'una dècada. I no serà així si mantenen la mateixa gestió retrògrada, inhumana, sense cap compromís ni intencions reals de millorar la qualitat de vida de la gent gran que malviuen a la Bonanova i que ho continuaran fent, indistintament de les paraules dels polítics de torn i de les seves aparicions esporàdiques per sortir als mitjans de comunicació, i per simular que es preocupen i els importa la gent gran. Quan la trista realitat de la residència la Bonanova, com la de la majoria de residències, ja siguin públiques o privades, és molt diferent de com ens la pinten

.