Dos anys després, el món torna a rodar i a poc a poc recuperam la normalitat. En el seu moment, ens cansàrem d’escoltar bajanades de l’estil «la pandèmia ens unirà», «en sortirem reforçats» o «de tot això n’haurem après». El cert és que, de seguida que hem tengut oportunitat, els humans hem tornat a prioritzar el nostre benestar i els nostres interessos per damunt de tot.

Aquí, a Mallorca, l’únic que ha preocupat en tot moment ha estat salvar la temporada turística, fins i tot a algú se li va ocórrer la brillant idea d’allargar la temporada. Com si no fos suficient sentir-te un estrany a casa teva durant tres mesos a l’any.
També és vera que les restriccions han anat desapareixent a mesura que ens trobàvem amb altres questions exteriors. Primer foren les glaçades a Madrid, més tard la desgràcia del volcà a La Palma i ara la cruenta guerra a Ucraïna.

De totes aquestes problemàtiques que ens han ocupat les converses intranscendents, la més complexa i la més greu, sense cap dubte, és la darrera. El cap d’Estat rus, Vladímir Putin, va ordenar al seu exèrcit atacar Ucraïna i desbaratar la pau europea que ens feia sentir tan segurs a tots i tan superiors, moralment parlant.

La realitat sempre ha estat diferent. Hem girat la vista a nombrosos conflictes armats, com per exemple la guerra de Síria, o el conflicte del Sàhara Occidental en el qual el Govern espanyol s’ha posicionat en contra del poble sahrauí i ha donat suport al Marroc aquesta darrera setmana.

Cap acte de violència és justificable i totes les llibertats s’han de defensar, però evidentment el que no pot ser és que en funció de quins siguin els perjudicats s’interpretin de manera diferent els conflictes. I més quan els bàndols sempre van en funció dels interessos econòmics.

L’entrada de l’exèrcit rus en el territori ucraïnès ja ha tengut les primeres conseqüències per a la població europea, fins i tot a Mallorca ja hem patit l’abús de les companyies energètiques i petrolieres, i si el conflicte perdura podem arribar a un punt en el qual l’energia ja no sigui un bé accessible per a tothom.

Però, és clar, estam parlant de guerra, ciutats bombardejades a l’altra punta d’Europa, i qualsevol petit problema que tenguem a la nostra illa no és comparable. Tot això és ben cert. Però per què no tenim la mateixa empatia amb l’altre costat de la Mediterrània?

Mentre milers de persones malviuen en tot el món, Europa obre les portes a milers de refugiats de cabells rossos i ulls blaus... Potser es tracti purament d’una qüestió econòmica. En qualsevol cas es fa complicat estar-ne orgullós.

40.000 protestes a favor de la pau

Una de les mobilitzacions més grans i més recordades pels mallorquins va ser el 2003. El món sencer sortia al carrer per a protestar contra l’atac dels Estats Units a l'Iraq.
Només a Mallorca es manifestaren més de 40.000 persones per a fer reconsiderar el llavors president, José María Aznar, el seu suport a George W. Bush.
Ni la pluja va poder impedir que la societat mallorquina mostrés el seu disgust amb la intervenció americana en el territori iraquià.

En el seu moment, la manifestació va ser la més multitudinària de la història de les Illes Balears, fins que, anys després, fou superada per la protesta en contra del TIL i de José Ramón Bauzá amb les famoses camisetes verdes. En aquella ocasió 100.000 mallorquins sortiren al carrer per lluitar a favor de l’educació en català i en contra del trilingüisme absurd que proposava el president conservador.

Tornant a la lluita per la pau, la política de Bush va provocar mobilitzacions a tot el món en les quals milions de persones sortiren al carrer per a mostrar el seu rebuig a la guerra.
En aquell moment, els actors eren uns altres, però els protagonistes eren els mateixos.

L’OTAN es posicionà a favor dels Estats Units que va envair el país asiàtic per a fer-se amb els seus recursos naturals, principalment, el petroli.

A Mallorca no fou, ni molt manco, el lloc on les protestes foren més multitudinàries. A les principals ciutats de l’Estat, Barcelona i Madrid, gairebé tres milions de persones sortiren al carrer, segons informaren els organitzadors, per a mostrar rebuig a la guerra. I el mateix passà a les principals capitals mundials com per exemple a Londres, un milió, i a Nova York, 400.000 persones.