Els homes es presenten com a autors del millor, de tots els grans descobriments, invents i èxits per a la humanitat, però no poden evitar aparèixer també com a responsables de les pitjors accions de la història: massacres, guerres, exterminis de grups de població... I per a solucionar aquesta aparent contradicció no dubten a elaborar un relat basat en un doble argument, per una banda quantitatiu i per l’altra qualitatiu.

Quan es parla dels problemes causats pels homes, com la violència en general i la violència de gènere en particular, –recordem que el 95% de tots els homicidis que es produeixen al planeta son duts a terme per homes (Nacions Unides, 2013)–, recorren a la calculadora i a les seves 'masclemàtiques' per a concloure que es tracta «de poca quantitat d'homes». Una idea que, curiosament, no utilitzen quan es tracta de parlar dels grans descobriments científics, la creació artística i literària o la construcció de majestuosos projectes d’arquitectura i enginyeria. Llavors no es diu que es tracta de pocs homes, més aviat al contrari, tots se senten part dels èxits i capaços d’aconseguir-los per ells mateixos si s’hi posessin, com si la capacitat estigués en la masculinitat.

L’element qualitatiu reforça aquesta idea de la potencialitat masculina per a deixar clar que les dones i la seva feminitat no la tenen. I per tal de justificar-ho prenen com a referència un element tan masculí i tan mascle com la testosterona. Però com que amb la testosterona no poden discriminar entre les grans obres de la humanitat i les terribles accions que s’han comès, fan una mena de joc perquè sembli que igual que existeix un 'colesterol bo' i un 'colesterol dolent', es pensi que també existeix una 'testosterona bona' i una 'testosterona dolenta'. I, per descomptat, qui decideix si es tracta d’un tipus o d’un altre no és un laboratori, sinó la paraula d’un home.

El colesterol és una substància grassa necessària que és transportada en sang per lipoproteïnes. El 'colesterol bo' té aquest qualificatiu perquè és transportat per lipoproteïnes d’alta densitat (HDL en les seves sigles en anglès), que recullen el colesterol a diverses parts del cos i el porten fins al fetge perquè sigui eliminat per la bilis. El 'colesterol dolent' s’anomena així perquè és transportat per lipoproteïnes de baixa densitat (LDL en anglès), que el duen a diferents parts del cos perquè sigui usat en processos fisiològics diversos. Si hi ha molt de 'colesterol dolent' (LDL) en proporció al bo (HDL), això voldrà dir que és transportat als diferents destins, però que no es pot dur fins al fetge perquè sigui eliminat al mateix ritme, i acabarà per acumular-se a diverses parts. Aquesta acumulació pot provocar complicacions diverses, especialment el desenvolupament de malalties cardiovasculars.

En els humans, la testosterona és l’hormona sexual masculina per excel·lència. També és present en les dones en petites quantitats, concretament la seva concentració en plasma és unes deu vegades més baixa en elles que en els homes.

La testosterona és la responsable del desenvolupament dels caràcters sexuals secundaris que donen visibilitat a la masculinitat i a la seva virilitat, però també té múltiples funcions fisiològiques a nivell general i cerebral, i es relaciona amb determinats canvis de l’estat d’ànim, amb les emocions i amb les conductes. És a dir, la testosterona ho té tot per a poder ser utilitzada com a argument masculí: és bàsicament dels homes, determina la seva biologia i la seva virilitat i influeix en el pensament i en la conducta.

I és clar, amb aquesta joia circulant per la sang dels homes, és fàcil argumentar que tot el que s’ha aconseguit mitjançant el poder, els privilegis i la discriminació de la dona és degut a aquesta masculinitat definida per la testosterona, o sigui, a la 'testosterona bona', no a l’abús ni a l’exclusió.

Però quan es comprova que són també homes els protagonistes de les més terribles conductes que es porten a terme al planeta, llavors cal recórrer al relat i al seu argument quantitatiu per a dir que són una minoria, i al qualitatiu per a explicar que aquesta minoria és conseqüència de la 'testosterona dolenta'.

Això és el que han fet quan explicaven les violacions i les agressions sexuals als anys 50, i deien que eren conseqüència d’una «intoxicació per testosterona», comentant que la conducta era deguda a una elevació puntual dels nivells de testosterona que mai fou demostrada; però tampoc ho necessitaven, perquè bastava la paraula d’un home científic amb 'testosterona bona' perquè l’explicació fos admesa. És el mateix que s’esdevingué quan, per exemple, alguns estudis fets en presos demostraren nivells més alts de testosterona i s’atribuïa a aquesta elevació la responsabilitat de la seva criminalitat. Després, altres estudis com els de Frank McAndrew, del Knox College, evidenciaren que l’augment de la testosterona en alguns grups d’homes es devia a la competitivitat, a la lluita per adquirir una posició dominant dins del grup, i a l’estrès propi d’aquests ambients, però no que fos la responsable de les conductes que adoptaven ni de la violència.

Malgrat tot, des del masclisme segueixen donant la culpa de la violència a la testosterona, a la 'testosterona dolenta' per descomptat, per tal de poder seguir sumant l’argument quantitatiu que «són pocs» al qualitatiu que ho són a causa d’aquesta 'testosterona dolenta', i d’aquesta manera deslliurar la resta de qualsevol responsabilitat i sospita. Després, quan algun d’ells actuï de forma violenta, diran que ha patit aquesta mena «d’intoxicació per testosterona» per tal de situar la conducta fora de la seva racionalitat i de la seva decisió.

La tàctica d’assenyalar «pocs homes» sempre ha format part de l’estratègia de la cultura androcèntrica, una cultura que no puja la bilirubina, però sí la testosterona per tal de mantenir la desigualtat com a referència i els privilegis com un apèndix més dels homes.

Aquest bany de testosterona que amara l’anatomia masculina és el que permet que seguim en una societat que pren allò masculí com a universal i limita el femení a allò particular d’alguns contextos i escenaris.

PD. De tot això en parlarem al MOOC de la Universitat de Granada, 'Masculinitat i violència' (2a edició), un curs gratuït i online que ja ha obert el termini de matrícula: https://abierta.ugr.es/masculinidad_y_violencia/

https://miguelorenteautopsia.wordpress.com/