cielo claro
  • Màx: 29°
  • Mín: 22°
24°

Patriarcats als boscos de l'Índia: comunitats en perill

Article publicat al butlletí de WRM, Moviment Mundial pels Boscos Tropicals

Les interdependències entre i dins de les comunitats del bosc amb els seus espais vitals i les seves pràctiques (enlloc dels discursos masculins de conquesta i captura, de tancaments i 'divisions'), revelen les seves pràctiques de conservació. I en aquestes interdependències hi són les històries de les dones.

La història de conflictes de terres als boscos de l'Índia està invariablement lligada a la imposició del domini colonial de l’Imperi Britànic sobre aquestes àrees com a territoris a capturar els seus propis usos comercials. Les polítiques contemporànies en matèria de boscos a l'Índia provenen d’aquests governants colonialistes i les seves prioritats.

A la dècada de 1980, el Departament de Boscos i Medi Ambient va introduir mesures amb l’objectiu de descentralitzar el govern del boscos i superar el llegat de govern autocràtic. Tanmateix, les evidències apunten en gran mesura a que aquest Departament continua un control autoritari i un maneig tecno-científic i burocràtic dels boscos, posant en perill les comunitats que viuen amb els seus boscos.

Aquestes polítiques de control se sobreposen contra el patrimoni cultural de les comunitats del bosc, que gestionen la seva vida quotidiana en una relació rítmica amb la vida ecològica. Els Adivasis, com es denominen als habitants tradicionals dels boscos de l'Índia, foren classificats com a 'Tribus Registrades' i després de la independència se’ls atorgà un estatus especial a través de la promulgació d’una llei constitucional. Amb el control de facto sobre les seves terres, desenvoluparen mitjans apropiats de cultiu amb una mínima empremta ecològica, com ho són els seus sistemes de cultius itinerants 'nevad' a Madhya Pradesh, 'valra' en el sud de Rajastán o 'podu' a Andhra Pradesh, que es sàpiga han «venerat la seva terra i criat els seus fills en la seva abundància». Gradualment, les intervencions estatals i la forta petjada del Departament Forestal han erosionat aquests sistemes. Ara li resulta més apropiat a l’Estat sancionar aquestes pràctiques, sovint sobre la base de delictes insignificants suposadament perpetrats per Adivasis o habitants del bosc, a pesar que ells en són els seus protectors.

Les dones experimenten canvis en torn de la propietat, les relacions i les pràctiques del bosc

La meva investigació a l'Índia occidental, al sud de Rajastán, revela que les dones han desenvolupat un paper central en la conservació dels boscos, de la mateixa manera que han estat dependents dels boscos per a les seves necessitats de subsistència des de fa segles. Tanmateix, massa sovint, el relat colonial domina el guió del maneig dels boscos. És escassa la referència a les interdependències entre les comunitats per a la reivindicació dels espais i per a viure en entorns variats amb les seves respectives cultures. Vist des d’aquesta perspectiva de interdependències en lloc d’una perspectiva de cronologia lineal colonial i orientada al creixement, és possible comprendre les pràctiques de maneig i conservació de les comunitats del bosc. Les comunitats del bosc, com a portadores de coneixement, identifiquen el significat sagrat i simbòlic dels recursos que sostenen la vida dins de les seves formes i pràctiques de vida; com a recol·lectores i dirigents de ramats, que practicaven l’agricultura itinerant mentre cercaven aliments i herbes en els boscos.

I dins d’aquestes interdependències es troben les històries de les dones. Les seves vides i rols en la conservació i la protecció resulten visibles quan fan rondes de vigilàncies per els boscos i sancionen a qui rompen les normes acordades col·lectivament per a la protecció i regeneració, tals com la rotació i demarcació. Els ritmes i la cultura de les seves pràctiques estan arrelades en la relació sostinguda en aquestes regions per generacions, amb les dones com a portadores d’aquesta relació i d’aquest sistema de coneixement, des de les seves pràctiques de vida i els seus rituals quotidians.

Tanmateix, les dones rara vegada reben un reconeixement seriós d’aquests rols, fins i tot en els sistemes de govern tradicionals, amb estructures de presa de decisions a les regions centrals de la Índia que són patriarcals.

A tot el país, el Departament Forestal i els seus funcionaris continuen reclamant en gran mesura els boscos com el seu territori, i imposen la seva autoritat mitjançant la obligatorietat de la Llei de Conservació dels boscos i successives lleis, especialment a les regions designades com a boscos reservats o protegits. Els conceptes de territori i límits, extrets de discursos masculins sobre conquesta i captura, sobre tancaments i 'divisions', dominen per a crear barreres administratives a l’espai, que han estat imposats sobre el continu ecològic que era el bosc.

Fent ús del patriarcat institucional, el Departament Forestal s’ha atribuït a sí mateix el paper de jutjar la suposada violació de les regulacions sobre els boscos. D’aquesta manera, el Departament continua sancionant i criminalitzant als habitants del bosc per actes d’«invasió» o fent responsables les comunitats per la destrucció dels boscos i adoptant agressius actes de «desallotjament». Les arrels dels conflictes radiquen a la bretxa entre la propietat de la terra formalment reconeguda i la terra tradicionalment conservada i manejada, que també porta a l’acaparament de terres per part de persones alienes al lloc i a la degradació ambiental. La tendència a introduir règims de propietat privada als que prèviament eren comuns, no només ha augmentat la percepció del jo com l’altre, sinó també el risc de patir pobresa, salut deficient i violació dels drets humans. D’aquesta manera, també torna insegurs els drets de tinència de la terra dins dels marcs jurídics construïts dins del paradigma del patriarcat i que són acceptables per el govern.

La violència i els processos d’explotació que han suportat les dones pareix ser una metàfora de la desviació de les formes en què les comunitats han sabut viure i ser en les seves societats del bosc. Si bé les societats Adivasi no eren lliures de violència i de l’empremta del patriarcat, existia un reconeixement de les dones com a consignatàries d’aquestes societats i dels mitjans usats per a abordar els mals socials contra les dones segons anaven sorgint. Tanmateix, amb el pas de les dècades, el patriarcat ha aprofundit els seus avanços a través de règims de propietat privada del mercat a la terra dels boscos i a través de la percepció de les dones com a actores secundàries.

Més explícitament, la presència masculina de l’Estat als boscos ha estat baix la forma d’un aparell de seguretat que té com a objectiu combatre allò que l’estat etiqueta com «esquerra extremista», així com a activistes de drets humans i investigació. És àmpliament conegut que els sistemes de governar els boscos són molt deficients, amb grans extensions de terra estèril etiquetades com a boscos i viceversa. La reducció de terra disponible per a les comunitats, la migració per situacions de penúria degut al desplaçament induït per el desenvolupament i la creixent incidència de la violència a les zones de bosc són processos impulsats per les ambigüitats en l’aplicació de lleis que sovint estan dissenyades per a servir a les manipulacions dels actors el mercat i l’estat autoritari. Dins d’aquest vèrtex, les dones, en les seves lluites quotidianes, estan majoritàriament exposades a la ira dels guarda-parcs locals. Quan elles protegeixen els seus boscos, els protegeixen també de les màfies forestals que tracten de saquejar-los, a la vegada que resisteixen els intents de l’Estat d’assignar-los als seus interessos comercials, com s’ha esdevingut a la regió de Hasdeo a Chattisgarh, o a la regió de Talabira a Odisha. Aquests terrenys comunals que han estat font de sustentació i patrimoni com a espais compartits i sagrats, ara són terrenys que les comunitats reclamen, als que tenen escasses oportunitats de manejar, llocs on resisteixen l’ús que d’ells en vol fer el Departament Forestal i els conservacionistes convencionals, qui descarten i ridiculitzen la saviesa i els coneixements de les comunitats adduint 'protegir' els boscos de qui, de fet han guardat i protegit aquests mateixos boscos coexistint amb ells.

Negociant la Llei dels Drets sobre els Boscos (FRA)

La Llei dels Drets sobre els Boscos (Forest Rights Act) fou proposada com un mitjà de resoldre la «injustícia històrica» amb els Adivasis; reconeix els drets comunitaris sobre els boscos així com els drets individuals sobre els boscos. Els moviments i les persones que s’uniren baix el paraigües de la Campanya per a la Supervivència i la Dignitat (CSD, en anglès) amb la finalitat de proposar i pressionar la promulgació d’aquesta Llei, se centraren principalment en la protecció dels boscos comunitaris. Els seus arguments derivaren de la saviesa intuïtiva de l’estil de vida Adivasi i no d’una posició de gènere (de fet l’autora fou objecte de la ira dels líders del moviment qui negaren les consideracions de gènere i explícitament rebutjaren les posicions de gènere considerant-les un oportunisme internacional del desenvolupament). La inclusió de les dones com a co-titulars fou un tema que «va llenegar silenciosament sense una resistència significativa, ja que les dones són part de la societat i necessiten el reconeixement dels seus rols», com Sarin, destacada integrant de CSD, reconegué el 2017 a una reunió de MAKAAM, el fòrum que cerca assegurar el reconeixement i els drets de les dones agricultores a la Índia.

Tanmateix, l’aplicació de la Llei s’enfocà quasi exclusivament en la reivindicació dels drets de propietat individual, baix la influència de la visió general de les societats patriarcals i els esforços de les ONG i la societat civil, ja que els liberals progressistes intentaren implementar la Llei FRA de manera efectiva en un «marc de drets». Per tant, el reconeixement de les reivindicacions a nom de persones individuals es convertí en el tema clau, i el registre dels noms de les dones com a titulars conjuntes es convertí en la prioritat de gènere. Enfocat en assegurar la implementació de la Llei, un persistent i aclaparador règim privat proletari ha obligat les comunits Adivasi a nedar a les aigües de la propietat privada. Ha estat únicament amb l’adopció de la FRA 2006 que les societats tribals començaren a incloure a les dones en la propietat de la terra a través de reivindicacions de la FRA, encara que vàries societats havien adoptat molt abans tals normes patriarcals de registre de la propietat privada.

Les disposicions de la Llei quan a la representació dels òrgans de presa de decisions també han comportat la inclusió de les dones en els Comitès de Drets sobre els Boscos. Tanmateix, persisteix la resistència a la seva participació activa en les fòrums tradicionals de presa de decisions així com a transferir el registre de reivindicació conjunta al Registre d’Ingressos de drets, negant les disposicions de la FRA 2006. També s’intenta obstruir la separació entre el Maneig Conjunt de Boscos (JFM per Joint Forest Management) i els Comitès de Drets sobre els Boscos, i donar reconeixement a aquests en el marc de la FRA, en contravenció de les disposicions de la Llei. Des d’una perspectiva de governament democràtic, les dones se n’han adonat que és important resistir això, ja que la FRA és una promulgació legal i ha de avantposar-se, però els incentius financers convencen les persones a fer falses promeses de beneficis perquè segueixi prevalent el Maneig Conjunt dels Boscos.

El fet que el Maneig Conjunt de Boscos estigui dotat actualment de grans fons en efectiu provinent dels recursos de la Llei de Reforestació Compensatòria (Ley CAF), fa que resulti difícil rebutjar-lo. Així, el programa Maneig Conjunt de Boscos (introduït com un mecanisme progressista en un règim burocràtic autoritari per a promoure estratègies de governament progressites de «silvicultura participativa» mitjançant passos com la representació de les dones en el lideratge), segueix sent controlat en gran mesura per l’autoritari Departament Forestal per a soscavar la Llei dels Drets sobre els Boscos i par a garantir la continuïtat del control del Departament Forestal sobre els recursos dels boscos comunitaris.

La recent legislació de l’anomenada «reforestació compensatòria» aprofundeix aquesta ironia, fraccionant per una banda els boscos amb els seus tradicionals habitants indígenes en nombrosos propòsits i ocupant terres en altres llocs per a «compensar» allò que es perdé. El canvi de destí dels boscos continua sent una estratègia per a augmentar el creixement de l’Estat en la mesura que li proporciona accés a recursos minerals i allibera terres per a projectes de desenvolupament. Si bé la Llei dels Drets sobre els Boscos estableix la obligatorietat del consentiment de les comunitats afectades, allò cert és que s’aconsegueix eludir els processos de consentiment o directament frustrar-los per complet. Les dones han emfatitzat reiteradament com tal alienació i despulla causen una profunda fractura en les seves formes de vida com a comunitats ecològiques, una situació que els funcionaris forestals sovint han refutat com una ficció d’un passat ja desaparegut.

La Política Forestal Nacional de 1988 reconegué «la tendència a considerar els boscos com un recurs per a generar ingressos» i el Nou Projecte de Llei considera els boscos com un mitjà per a millorar el potencial d’ingressos per el seus èmfasi en la fusta i la productivitat. La Política Nacional de 1988 parlà de «Crear un moviment popular massiu amb la participació de les dones», amb «l’objectiu principal d’assegurar l’estabilitat ambiental i el manteniment de l’equilibri ecològic...» i que «La derivació del benefici econòmic directe ha d’estar subordinat a aquest objectiu principal». Tanmateix, aquests objectius han estat atropellats per les pràctiques per a obtenir guanys econòmics i es dissolen cada vegada més en un mínim compromís que instrumentalitza les dones, vistes principalment com a mà d’obra per l’acció que porta a terme el Departament Forestal.

En marcat contrast, les dones descriuen els boscos com la seva morada, el seu espai vital, el seu recurs per a sostenir les seves vides, allò que els proporciona la sostenibilitat i el manteniment d’una existència ecològica, un lloc segur. D’aquí que la conservació i el maneig d’aquests boscos representen una tradició cultural i vital que es practica quasi intuïtivament i es basa en segles de savieses heretades. En una recent reunió de premsa organitzada per MAKAAM on es cercava enfortir les demandes de les dones per els seus boscos, les dones de Mandla Madhya Pradesh destacaren aquesta relació i parlaren de les riques biodiversitats que han nodrit les seves necessitats. Enumeraren 24 espècies que els proporcionaven plantes medicinals silvestres i productes forestals no de fusta que les asseguraven ingressos, a més del farratge i la llenya de la fusta seca que recol·lectaven dels boscos. Tanmateix, més recentment, els boscos s’han convertit en espais de por i escassesa, ja que les dones segueixen cercant recursos, fins i tot quan són perseguides, criminalitzades i sancionades per un Departament Forestal cada vegada més vigilant.

Això ha canviat tant les relacions socials amb els boscos com les relacions intracomunitàries, ja que les comunitats Adivasi o tribals estan influenciades per les pràctiques religioses i culturals de les societats patriarcals dominants i, al mateix temps, són arrossegades a la xarxa de règims de propietat. El futur d’aquestes comunitats i els seus boscos estan en perill a mesura que transiten cap a la confrontació amb règims que tenen poc respecte per les seves formes de vida i coneixements, mentre que tenen un profund interès en les mercaderies obtingudes de les seves terres.

Dra. Soma Kishore Parthasarathy, somakp@gmail.com

Mahila Kisan Adhikaar Manch, MAKAAM (Fòrum per els drets de les dones agricultores), India

Il·lustracions Paulina Veloso

Traduït per Joan V. Lillo

https://wrm.org.uy/es/articulos-del-boletin-wrm/seccion1/patriarcados-en-los-bosques-de-la-india-comunidades-en-peligro/

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris