Practico la medicina occidental (que la majoria de nosaltres coneixem simplement com a 'Medicina') des de fa aproximadament 10 anys. Encara que he de dir, que la meva visió com a metge ha canviat gràcies a l’experiència professional que he tingut l’oportunitat d’adquirir a Llatinoamèrica i a Europa. Això s’ha produït principalment per mitjà del contacte amb diferents cultures en contextos urbans i rurals, fins i tot en diferents llengües i dialectes. Gràcies a aquest fet i al meu interès per la medicina tradicional i oriental, procuro tenir en compte aquesta altra perspectiva respecte a les malalties (principalment d’origen psicosomàtic) i alhora, també el context sociocultural i de gènere, per tal d’individualitzar el tractament en cada pacient.

He tractat pacients de tot el món, des de milionaris europeus al Carib, passant per indígenes a la selva, fins a refugiats provinents d’Àfrica, Àsia o l’Orient Mitjà que havien fugit d’un país destruït per la guerra… Cada vegada he trobat el mateix 'punt d’encaix' en un fet crucial per a la nostra societat: la salut i la masculinitat tradicional tòxica. Això ho he vist sense que importés el país d’origen, el color de la pell, l’estrat socioeconòmic, l’orientació sexual o la creença religiosa.

En una repetició de patrons tòxics socioculturalment apresos, puc gosar dir que la majoria dels homes no atenem la salut pròpia d’una manera responsable. Sembla que tendim constantment a postergar la cura del nostre cos i que fins i tot creiem saber-ne més que els i les professionals de la salut, i això ho reflectim en aquesta competitivitat masculina davant els i les sanitàries. No necessitem l’ajuda d’altri. Això comporta un deteriorament gradual de la nostra salut, la qual no veig que tinguem com a prioritat.

Dins del masclisme, la masculinitat 'forta' es veu abocada a prendre riscos. És a dir, crec que soc més valent, i per tant més home, si aconsegueixo córrer més riscos, incloent-hi el de la meva pròpia salut. Entre els joves i a vegades no tan joves escolto frases com: «Jo puc beure molt sense emborratxar-me», «Jo no tinc ressaca», «Porto molts anys fumant i no he tingut càncer», «Jo no faig servir preservatiu i no m’ha passat mai res» «No em cal anar a la meva cita de control de la malaltia crònica que pateixo perquè em trobo bé», «El metge només em prohibeix coses que m’agraden», etc.

A la consulta diària veig una gran majoria d’homes que no volen canviar el seu estil de vida i/o la seva nutrició, no volen accedir a tenir un tractament, no volen prendre medicaments, procuren no revisar els seus signes vitals a casa (principalment la pressió arterial i el sucre a la sang) sense importar-los que el fet de no fer-ho, els pot dur fins i tot a la mort… D’aquesta manera «evito ser responsable de la meva salut i prefereixo continuar amb l’estil de vida que porto, malgrat que no em trobi bé».

Segons les estadístiques (Statista, 2020) a Espanya, com a gairebé tot el món, els homes estem per damunt de les dones pel que fa al nivell de consum d’alcohol i tabac. Per ventura l’autodestrucció, per mitjà d’una addicció, no serà una actitud pròpia de la masculinitat tòxica? D’on l’hem apresa?

Veig un biaix negatiu en l’atenció a la dimensió biològica, emocional i fins i tot espiritual del meu ésser com a home. La majoria dels homes en som conscients, però tot i així no ho tinc en compte en la meva vida diària com ho fan moltes dones. Em falta empatia amb mi mateix.

Un exemple interessant d’aquests patrons masculins tòxics dins de l’actual pandèmia és la diferència en la responsabilitat individual i social per part dels homes comparada amb la de les dones en les mesures higièniques recomanades pels professionals de la salut. Segons les estadístiques (Statista, 2020), després d’enquestar més de 700 persones d’entre 14 i 64 anys d’edat, les principals mesures preventives preses per la població a causa del coronavirus (Covid-19) a Espanya el març de 2020 per gènere foren:

A la gràfica es pot observar la diferència de la posició masculina respecte de la femenina davant de l’actual pandèmia. Sembla que els homes volguéssim aparentar 'menys por' a la Covid-19 i per tant prenem menys mesures de prevenció. Això és només per posar un exemple, mirant de transportar aquest discurs a un panorama dins d’un tema d’actualitat.

Ara bé, tot això es reflecteix d’igual manera quan es tracta d’explorar el nostre propi ésser respecte de la salut sexual. En una ocasió, vaig haver de canviar el catèter de Foley (o sonda transuretral) a un pacient d’edat no gaire avançada que em visitava a la consulta mèdica, els seus fills, adults joves, l’acompanyaven. Des del començament fins al final, la consulta fou un monòleg del pacient explicant les seves innombrables experiències sexuals amb cents de dones, mentre li canviava la sonda. No li vaig fer cap comentari sobre el tema. En termes holístics no pertanyents a la medicina occidental, no és sorprenent que tota aquesta «energia obstruïda i acumulada» en el centre nervofluídic de l’arrel (dit també chakra muladhara) l’hagi conduït a un patiment prostàtic… No és necessari ser metge o iogui experimentat per entendre-ho.

Aquesta anècdota em convida a analitzar el rol masculí assumit des de la perspectiva masclista com a sexualment actiu i poc o gens passiu, i és així que es converteix en una paradoxa el tema de les cures bàsiques del meu cos per una banda i el de la meva salut sexual per l’altra. El contacte corporal no ens fou ensenyat per part de la generació dels nostres avis, les mostres corporals d’afecte no pertanyen a l’home de temps passats. El tema de l’educació sexual fou un tabú per a la majoria de la generació dels nostres pares, i d’aquesta manera busquem la recompensa de l’afecte malmès en la nostra masculinitat per mitjà de, per exemple, la simple satisfacció sexual basada erròniament en l’ejaculació. Això em porta a entrar en un tema tabú dins de la nostra masculinitat tòxica actual: La pròstata.

El punt G, anomenat així en honor del ginecòleg Alemany Erns Gräfenberg, també anomenat punt H o punt P en l’anatomia masculina, seria la regió de la pròstata i el trígon vesical de Lieutaud. El meu professor d’Anatomia Humana l’esmentava insistentment a les seves classes, els homes a l’aula només ens en rèiem, però ningú opinava… Quin tabú! No fou fins gairebé 10 anys després que vaig poder sentir l’orgasme prostàtic i assolir un nivell diferent de plaer (i més profund) que l’orgasme provocat per l’estimulació fàl·lica. Parlar de l’estimulació o del massatge prostàtic a través de l’anus provoca por, prejudicis i fins i tot comentaris homòfobs en molts homes. Aquesta és la primícia a la qual hem d’estar oberts: explorar el nostre propi cos i deixar-nos explorar com mai ho hem fet.

Els nostres fills i/o els nostres nets ens preguntaran: Per què els homes no buscaven l’equilibri en la salut? Per què no es deixaven ajudar per a desconstruir el masclisme après mútuament? Per què els era tan difícil expressar les emocions? Per què la teva generació no s’atrevia a tocar-se la pròstata? Per què ni tan sols en parlaven?

Tenim un nova missió: Posar el cos. Pre- i ocupar-nos de la nostra salut física, mental i emocional. Treballar la nostra autoestima des d’una altra esfera per mitjà de la cura de la nostra salut. Ara ens toca a nosaltres deixar-nos tocar, reconèixer-nos.

És una tasca diària per tal de formar els nous models de masculinitat en tots nosaltres. Cada matí quan et miris al mirall, digues-te a tu mateix: «T’estimo i vull que siguis un home saludable». No tinguis por de canviar. Estem iniciant un canvi, és dins teu i és dins meu…

Omar Cotas, metge que treballa actualment en Medicina Interna i Medicina Familiar a Alemanya. Membre activista dels Círculos de Hombres en España.