En el treball que obri a la desconstrucció dels models arrelats en la masculinitat normativa, hi trobam tot un ventall d'oportunitats a desenvolupar des dels Grups o Cercles d'homes. (1) Amb el punt de partida de la perspectiva de Gènere, amb el desig d'indagar, revisar, que permet aflorar des del més profund, el que esdevé incòmode. El que no encaixa, allò que en el procés de desembolicar-nos de la cuirassa de la cultura masclista, la dels privilegis, del domini, entre altres vessant de risc i que amb el treball entre iguals, ho facilita la trobada i compartir. Cercant allunyar-nos dels cercles de les complicitats tòxiques, podem trobar reflexions com les que ens aporta l'autor de l'article. Els Grups d'homes, com a espais de retrobament amb l'home sense cuirasses.

No deixa de sorprendre'm el fet que sigui com sigui el tema que tractem en els cercles (la frustració, la incomprensió, el respecte, l'autoestima, etc.), moltes vegades acabin derivant en reflexions referents a la violència i la seva gestió.

Encara que en el meu passat existeixi algun episodi de violència i que en el meu present encara en quedi algun vestigi, no em considero una persona violenta. Crec que la tenc bastant lligada en curt, però això no significa que no la senti. I no atur de demanar-me d'on ve aquesta latència, perquè la tenc tan a mà, perquè hi ha una espècie d'afinitat a emprar-la com a primera eina de gestió de situacions.

Malgrat aconseguir no usar-la com a primer recurs, reconec que hi ha una part de mi que es mou en fantasia amb usar-la quan ja s'han esgotat totes les vies. Per què no fantasio en situacions en les quals existeix el diàleg i la comprensió?, per què no em rendeixo i accepto allò pel que estic transitant?, per què el meu cos em demana canalitzar aquest batibull d'emocions d'una manera violenta?

Crec que té a veure amb el model de masculinitat que he mamat. Un model que em va ensenyar a inhibir les meves emocions, a desvincular-me de les quals tinguessin a veure amb la sensibilitat, la tendresa i la compassió, però això sí, de la violència no sols no se'm va dir res sinó que se'm va fomentar: no et deixis trepitjar, no deixis que se'n riguin de tu, si algú ve i et… li fots dues òsties, etc. El que prevalia era la 'valentia', un eufemisme de brutalitat.

Per descomptat, parlo d'ells. Elles sí que solien dir-me que no era un recurs que hagués d'utilitzar. Però si sent un nin el que veus en els teus referents masculins és una altra cosa, lamentablement, la balança cau d'aquest costat.

L'àmbit masculí, per normal general, era així: homes dient-te com ser 'un home'.

Poso també com a exemple el cinema, que sembla aliè a nosaltres però no ho és, ens ensenya codis de conducta de manera subtil. Les pel·lícules estaven plenes de personatges matxoalfistes amb la testosterona pels núvols, personatges que resolien les coses a cops. No hi havia, tan sols, personatges masculins amb sensibilitat i quan apareixien, la gran majoria de les vegades, eren objecte de befa o se'ls qüestionava. De manera inconscient vaig anar 'lligant caps'.

Avui dia, aquest codi de conducta continua operant en mi malgrat els meus esforços per a nedar a contra corrent i de construir dics. A estones continuo sentint violència, la mantenc a ratlla la major part del temps, però tenc por que arribi un moment en el qual els dics no puguin contenir-la. El que un sent en aquest moment no és per a res agradable, per no parlar del que pot arribar a sentir la persona objecte de la meva mala gestió emocional.

En fi… continuo aprenent i fent passetes. Gràcies.

1. En referencia al treball que es realitza en Grups d’Homes i Cercles d’Homes. https://bit.ly/2BRWeoW. A Mallorca es poden trobar entre altres des de @HomesTransitant i també a https://es.homesigualitaris.cat/les-nostres-activitats