En 'El malestar en la cultura', Freud va defensar que la societat europea de principis de segle XX era una societat reprimida i repressora. Reprimida perquè practicava un moralisme hipòcrita basat en la inhibició sexual i afectiva. Repressora perquè va crear una mentalitat i uns codis de conducta dirigits a vigilar i castigar la satisfacció de les pulsions eròtiques més enllà de la norma establerta. No obstant això, en els últims temps la societat reprimida s'ha transformat en una societat hipersexualitzada on l'amor i el sexe s'han convertit en productes descartables de consum massiu.
Malgrat els canvis, seguim vivint una societat fortament repressora. Sistemes de poder com el capitalisme, el patriarcat i l'heterosexisme reprimeixen potencial humà. Als homes, per exemple, l'heteropatriarcat ens ha confinat emocionalment. La masculinitat tòxica ens ha ensenyat a ser psicològicament (patològicament?) forts, a no sentir, a no patir en públic. El nostre valor es redueix a quanta merda podem empassar-nos sense vessar una sola llàgrima. De vegades, a causa dels prejudicis homòfobs encara existents, quan els nens expressen determinats sentiments i preferències s'exerceix contra ells un tipus de violència psicològica que els infon sentiments de culpa o vergonya. Ens eduquen per dominar, per controlar, per fingir, per competir i acumular riquesa i poder a costa d'altres, no per estimar, tenir cura i compartir.
Davant d'aquest panorama, poden plantejar-se algunes preguntes desafiants: ¿quin paper pot exercir l’amor en l’actual context de crisi sanitària global en el qual la supervivència física i emocional es torna cada cop més precària? ¿És que en temps d'incertesa, en què es corre el risc de replegar-se sobre un mateix i desconfiar de l'altre, l'amor no és més que «un fòsfor cremat que rellisca per un urinari», com va escriure el poeta Hart Crane? ¿Hi ha lloc per a l'amor en l'espai públic organitzat sota els paràmetres de la nova normalitat, on els cossos i els afectes obeeixen l'imperatiu del distanciament interpersonal i gran part de la nostra vida es desenvolupa a internet? ¿Com prendre mesures de protecció social i individual sense erosionar els llaços de cooperació i solidaritat?
El problema és que des de l'Occident modern l'amor sempre ha ocupat una posició subordinada a les nostres vides. El patriarcat s'ha encarregat de confinar en l'esfera privada. Es tendeix, així, a veure’l com un sentiment que no va més enllà de l’apetència sensible i de les emocions individuals, no com a factor de transformació social i espiritual.
Com a força social, l'amor és un sentiment transgressor capaç d'alimentar l'inconformisme, despullar els poderosos dels seus privilegis i enriquir allò públic. Cal recuperar la idea que l'amor és una pràctica ètica i política, que l'emocional és polític. En aquesta afirmació rau gran part del poder transformador dels moviments LGTBI, feministes i antiracistes. L’eros alat de què parla Alexandra Kollontai i amb el qual va combatre la discriminació de les dones obreres pel masclisme proletari; l'amor integrador amb què va somiar Luther King, que va exposar la crua realitat del racisme i la supremacia blanca; i l’amor eficaç que va predicar Camilo Torres, que va mostrar la seva opció preferencial pels pobres, apunten en aquesta direcció.
Com a força espiritual, l'amor és una energia a l'interior de cada un que permet expandir-nos més enllà del jo individual per crear comunitat i fer sorgir en nosaltres un sentit transcendent d'unió. Necessitem una saviesa que faci de l'amor una experiència arrelada en allò comunitari. Sobonfu Somé explica que per al poble dàgara de Burkina Faso l'amor és un fenomen que es viu col·lectivament. La intimitat, l'amor i la cura són inseparables d'un món còsmic i natural en què tot està interconnectat: l'aigua, el foc, la terra, el mineral, etc. «L'avi solia anomenar la pluja el ritual eròtic entre el cel i la terra», explica. Precisament és la interacció entre l'ésser humà i els elements còsmics allò que genera i transmet l'amor comunitari.
Així ho van entendre també feministes com Gloria Anzaldúa i Audre Lorde, que ens van ensenyar a descobrir la presència d'una espiritualitat eròtica en la vida quotidiana: «De la mateixa manera en què el meu cos s'obre a la música, responent a ella, i escolta amb atenció els seus més profunds ritmes, així també tot el que sento pot obrir-se a una experiència eròticament plena, sigui aquesta ballar, construir un prestatge, escriure un poema, examinar una idea», afirma Lorde.
No obstant això, per a gran part de la cultura occidental espiritualitat és una paraula que genera sentiments de rebuig a causa del prejudici racionalista que la considera un fenomen oposat a la raó i a la realitat material, en absolut relacionat amb l'erotisme. De fet, la indústria del sexe ens ha enganyat hàbilment per fer-nos confondre l'eròtic amb allò pornogràfic.
Del que es tracta és d'alliberar-se de les herències emocionals que dificulten estimar i estimar-nos. Arundhati Roy ha afirmat recentment que la pandèmia és «un portal, una porta entre un món i el següent». Podem escollir mantenir la porta tancada i confinar l'amor en els estrets marges en els quals hem estat socialitzats. O podem triar obrir la porta per transitar cap a una experiència més enriquidora de l'amor, una experiència que rescati les seves possibilitats oblidades. Em sembla la millor elecció per començar a desconfinar l'amor en el context d'una nova normalitat que intueixo poc amorosa.
Antoni Aguiló, Filòsof de el Centre d'Estudis Socials de la Universitat de Coïmbra
