A dia d’avui, la ciència suposa el paradigma principal amb el que es concep i coneix el món. És tan assumit que sovint es pot establir qualsevol especulació com aparent veritat mitjançant la menció de les paraules màgiques «»està científicament comprovat que...» Però què és aquest aparell? Com ha arribat al que és i en què es diferencia de la filosofía? Aquest aparell que també cerca conèixer el món, però que al sistema educatiu està essent eclipsada per la «tirania de les matemàtiques».
La paraula «ciència» prové del llatí «Scientia» que significa coneixement, i deriva de l’arrel «Scio»(saber), d'aquí que «Nescio» és aquell que no té coneixement. «Scientia» és una traducció de l'equiparació en grec, «Episteme». Aleshores, el significat etimològic deixa entreveure la seva relació amb la filosofia, perquè filosofia ve de la paraula grega «Philosophia» que es compon de «philia» que és estimar/amor i «sophia» que significa saviesa; sota aquesta concepció, filosofia és «amor a la saviesa».
Amb el significat de les paraules s’entreveu sa relació entre ambdues, però es pot veure de manera més directa si veiem els inicis de la filosofia, abans de constituir-se amb castells abstractes superllunyans pels quals se la reconeix avui en día. La ciència té com objectiu principal entendre el món de la manera més objectiva possible, amb totes les eines necessàries i permeses. Aquest enteniment del món es basa en experimentació i explicacions racionals sobre el món, que tracten d’abastar tot el que és cognoscible.
Els primers filòsofs, tal com Tales, Demòcrit i Anaximandre, d'entre altres, també tractaven de complir amb el mateix objectiu. Tractaven d’entendre el món subsumint tot allò que podem concebre sota un mateix principi, un «arkhé», del qual es derivaria tota l'existència i que seria un element compartit. Tales de Milet, per exemple, proposava que el principi era l'aigua, a causa que veu que l'aigua és necessària per a tots els éssers vius; també li fascinava la capacitat de moviment que té l'aigua i la capacitat de canviar d'estat, afirmava que la terra flota a un mar, segurament perquè li permet explicar els terratrèmols. Demòcrit, d'altre banda, proposava que l’ «arkhé» del món era l’àtom, afirmava que es compon de peces molt petites que no som capaços d’observar, unitats mínimes que no és possible reduir, per què àtom significa literalment una cosa que no es pot tallar més. Partia de la base de tres presuposts: hi ha infinita quantitat d'atoms, que tenen infinites formes i tamanys; aquests es desplacen per els espais buits que no están ocupats per àtoms I tenen infinites configuraciones possibles. N’Anaximandre, d'altre banda, va proposar com «arkhé» «l'indefinit», concebent la generació mitjançant la segregació de contraris i donant per fet que no es possible observar-ho tot de manera simultània. Va proposar moltes teories, però una de les que més sorprenents és la que sosté que l'ésser humà prové d'un peix: «Diu que els animals neixen de l'humit que és evaporat pel sol i que l'home nasqué en un principi semblant a un altre animal, en concret, un peix. Hipólito, Refutació de totes les herejies 1.6.1 (A 11 DK)». Aquesta idea de principi és bastant similar al que es pretén avui en dia amb la teoria del big bang i altres teories que parlen sobre l’origen de l’univers, en lloc de l’origen de la matèria tal com feien els filòsofs grecs.
És possible que els «arkhés» dels grecs puguin semblar idees arcaiques, però eren conjectures realitzades amb els mitjans dels quals es disposava, que eren els sentits i la racionalitat. En l'actualitat també s'empren aquests dos mitjans, però s'han complementat amb eines com ara antenes, telescopis, satèl·lits, mitjans de transport sofisticat... sumat a una gran quantitat de coneixement que hem estat acumulant al llarg de la història humana. Els grecs començaren des del no-res. L’únic que sabien era que les explicacions mítiques no els hi convencien prou. Varen posar unes primeres idees i proporcionar uns mètodes que han estat desenvolupant-se al llarg de la història de la humanitat, d’aquí que sigui necessari recordar la seva existència i la seva influència.
A la Grècia Clàssica, com encara no es parlava de ciències, allò que comprendríem com a disciplines científiques eren denominades «epistemes», que significa coneixement i és d’on ve la paraula ciència. Hi havia 4 epistemes que eren bàsiques i suposaven la propedèutica (allò que s’ha de saber per preparar-se per un estudi) per arribar a la filosofia, participar de la dialèctica. Les quatre epistemes en qüestió eren l’aritmètica, la geometria, la música i l’astronomia. Per xerrar d’elles és útil fer-ho des de la concepció de l’escola pitagòrica, la primera escola científica de fet. És la primera escola científica perquè es basava en la contemplació, en l’emplei dels sentits per fer afirmacions (d’aquí és d’on ve la paraula teoria) I concebien el món com un conjunt ordenat («kosmos») i harmoniós, per la qual cosa era comprensible.
L’episteme de l’aritmètica és el «propi del fet de comptar», la tècnica que fa servir els números, aquesta permet assignar nombres als objectes. Els pitagòrics parlaven d’ella mitjançant la «tetractys», que era un símbol molt important per als pitagorics, de fet, hi juraven lleialtat al símbol tots aquells que hi formessin part del grup; aquesta figura és clau per entendre la seva cosmovisió, que vincula les matemàtiques, l'ètica i la naturalesa, a més de representar l'harmonia de l'ésser. Diuen que tot parteix de la unitat, l’U, i d’aquesta se’n deriva la dualitat mitjançant la suma d’una unitat més, d’aquí es poden concebre els «oposats», el fred i la calor, l’esquerra i la dreta o blanc i negre. Aquests necessiten la tercera unitat, que suposa equilibri, com ara la temprança, l’enmig o el gris. Sumant una altra unitat tenim el quatre, el qual s'identifica amb la justícia, per ser dos parells iguals, i que també l'identificaven amb els quatre elements primordials, proposats anteriorment com principis: la terra, l'aigua, el foc i la terra. La «tetractys» arriba fins al quatre, gairebé es poden sumar unitats de manera quasi infinita. Aquest fet es deu a que l'u, el dos, el tres i el quatre són els quatre primers nombres triangulars i junts sumen deu, el que era considerat com nombre perfecte a l'antiga Grècia. Aquest era el raonament que dóna compte de que subjau el número al món ordinari, no que tot vingués del número tant com que tot es pogués calcular i comprendre mitjan els números, idea que és molt actual.
La cosa no queda aquí perquè un pic concebem que tenim unitats numèriques que podem emprar per calcular abstractament, podem fer servir aquestes unitats per mesurar el món, que és allò que significa literalment geometria (mesurar la terra); igual que podem mesurar amb polzades ho podem fer amb pams, peus, cordes i fins i tot podem agafar altres coses com mesura, com persones o estadis. De fet, concebia com el número adquiría dimensionalitat mitjançant la geometria, i es que deia que la realitat comença amb el punt (unitat) i les successions de punts proporcionen línies, les línies si s'ajunten fan plans i la combinació de plans generen volums, això resulta en la realitat mateixa. Aquesta cosmogonia pitagórica inspirà a Euclides en la seva «geometría euclidiana», on es posarà principal atenció en el cinqué axioma, el de línies paral·leles, que es tractà de refutar durant més de mil anys d'història per gent com Carl Friedriech Gauss, Benhard Riemann i Albert Einstein.
Aleshores, podem mesurar el món mitjançant les unitats, què observà Pitàgores amb aquest fet? Que les mesures es poden aplicar a tot i no només això, sinó que també tenen conseqüències físiques en el món, d'aquí la importància de la música com a coneixement. Es diu que Pitàgores va ser el que va crear l'escala musical, la que avui coneixem com a escala jònica. Aquest fet, conjuntament amb l'adonar-se que la realitat està fonamentada sobre un pla matemàtic, es diu ho va fer segons diu la següent anècdota: «Pitàgores estava un dia caminant per Atenes i va passar per davant de la ferreria. Hi havia diferents persones treballant de manera simultània, i en aquell moment en Pitàgores va donar compte del fet que les diferents martellades dels ferrers feien diferents renous. Pitàgores va començar a pensar que aquest fet es devia a que els martells devien tenir diferents proporcions com el pes del martell, la grandària o fins i tot que influenciava quina part de l'enclusa pegaven. Aleshores va crear un instrument, el monocordi, per experimentar si hi ha relacions entre la proporció de corda que és empleada i el so que es fa. Va notar que si tocava tota sa corda aquesta proporcionava un so, el primer so agradable, el do; si tocava pitjant la meitat de la corda, feia un so més agut que el primer, que és un do a l'octava; però si toca pitjant el primer terci fa un so més agut que el do I més greu que un do a l'octava, aquesta seria una quinta, que ja seria una nota diferent, el sol. Si se segueix el procés en terços, es fan ses notes Re, La, Mi... D’Aquesta manera, va crear l'escala musical, cercant les proporcions matemàtiques que concedien sons agradables i harmoniosos». Aquest fet es pot comprovar amb instruments com la guitarra o amb tassons que tenen diferents proporcions d'aigua, a més d’altres objectes físics.
Llavors, les proporcions matemàtiques tenen conseqüències físiques, tenen efectes reals en el món físic. De la mateixa manera que podem calcular coses properes i palpables podem calcular coses llunyanes de nosaltres, com els moviments dels planetes i els astres. De fet, pensaven que els planetes emetien sons i que també n'hi havia qualcuns que concebien un sistema diferent, amb un planeta extra, l'«antitechton», que deien que estava a l'altra banda del sol, i per aquesta raó mai el podíem veure, per què orbitaven al voltant del sol simultàniament. Aquell model el va proposar Filolao inspirat per l'observació dels eclipses d'Anaxagores, perquè durant l'eclipse solar es veu que el sol no és totalment opacat per la lluna, però durant l'eclipse lunar sí que es nota que és completament opacada; amb aquesta observació proposà que devia ser la terra que dona voltes al voltant del sol i no a l'inrevés.
Així, què ha volgut mostrar la carpa «L'Origen filosòfic de la Ciència» amb aquesta rememoració dels inicis de la ciència? Que la filosofia i la ciència comparteixen el fet de fer abstraccions per tal de concebre el món, però en essència ambdós són sistemes vàlids per conèixer-lo i entendre'l. Qualsevol cosmovisió que tingui interès d'obtenir i crear coneixement ja es pot considerar científica, però sobretot, es pot entendre com a «physikoi», com qualcú que parla sobre la naturalesa, que és una cosa que tots nosaltres feim i que sovint no valorem com a coneixement científic perquè no s'insereix dins processos d'estudi tancats que obeesquin al paradigma rígid que té el monopoli del coneixement avui en dia. La filosofia és la mare de les ciències i més que fer cas omís al «científicament comprovat» el que hem de fer és ser crítics amb les fonts on rebem la informació i comprovar noltros mateixos allò que és veritat i allò que no ho és, tal com feien els physikoi fa més de dos mil anys.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.