“No és que no vulguem partir, és que no podem”

Ara mateix, dels 600 empleats que Spanair té en aquests moments a Palma, devers 500 hauran d'anar a fer feina a Barcelona a través d'un expedient de mobilitat geogràfica, a partir del proper 15 de setembre. Davant aquest fet els afectats han alçat la veu, perquè consideren que es tracta "d'un ERO encobert", per la qual cosa demanaran a la Direcció General de Treball del Ministeri que allargui sis mesos les negociacions entre el comitè d'empresa i la direcció. Hi tenen el suport del Govern balear. "És que, per fi, tenim una bona notícia", manifesta Joana, que afegeix que "la veritat és que és molt important rebre suport de l'Administració".

Joana té 35 anys i en fa set que treballa a Spanair, no té fills i viu amb la seva parella en un pis que compraren entre tots dos i pel qual paguen una hipoteca. "Amb aquesta proposta de trasllat l'empresa ens posa contra la paret", declara, perquè "ens obliguen a triar". Segons relata, la seva parella és funcionari de la Comunitat Autònoma, de manera que "no es pot establir a Barcelona: no té gens de sentit".

Notícies relacionades

La lliçó de l'accident d'Spanair

Més notícies relacionades

Tampoc Miquel no veu viable l'opció de traslladar la seva residència a la capital catalana: "Amb un sou de 1.000 euros mensuals, una hipoteca i un fill petit no em puc permetre aquest luxe".

Miquel, de 32 anys, en fa 6 que està a la companyia i té clar que "amb les condicions que ens ofereixen no me'n puc anar a Barcelona". Té un fill, d'una relació anterior, que només pot veure dos cops a la setmana i la seva actual parella "fins ara també treballava a Spanair, però per sort ha trobat una altra feina i així no haurem d'estar tots dos a l'atur".

Ambdós lamenten que "ja no es tracta de no voler marxar, sinó que no podem". I segons expliquen, la seva situació és extrapolable a la de la gran majoria d'empleats. "Són molts els qui tenen fills en edat escolar i els preocupa la seva futura escolarització o saber qui els cuidaria, perquè molts estan amb els padrins algunes hores al dia, però és difícil que se n'encarreguin sempre", expliquen Joana i Miquel.

Tot i així, i segons Joana, pareix que "si ho comparam amb el que passava mig any, crec que hi ha més persones disposades a anar-se'n, perquè aquí no hi ha feina". No obstant això, sostenen que es tracta "d'una minoria".