Hi ha poemes que justifiquen tota una trajectòria literària. Manifestu atzeratua (Manifest endarrerit) n’és un. A més d’esser un dels textos fonamentals de la nova cultura basca de la dècada de 1960, en aquest treball de joventut del pensador tot just traspassat es perceben les petjades de molts dels camins que fressaria posteriorment.
Gorka Bereziartua
Era l’any 1968: barricades al maig parisenc, la primavera de Praga ofegada en flames pels soviètics, els incidents de Valle Giulia a Roma, les danses de serp dels japonesos de Zengakuren que portaven de cap la Policia, la massacre de la plaça Tlatelolco de Mèxic, punys negres encegats contra el racisme dels EUA. I aquí? Aquí l’assassinat de Txabi Etxebarrieta, l’estat d’excepció que va durar mesos, els escorcolls, les detencions, les tortures, l’exili.
Alemanya: un jove de 27 anys de Zegama que es deia Joxe Azurmendi enllesteix a les dues de la matinada un poema: «Baina libre izatea / gauza ikaragarri zaila da...» (Però esser lliure / és una cosa terriblement difícil...»). Es titula Manifestu atzeratua (Manifest endarrerit). L’endemà al matí l’enviarà a un amic donostiarra que estudia a Suïssa, un tal Ramon Saizarbitoria. Joves bojos, a la recerca d’un món nou durant el franquisme. Eren pocs, amb molta set de llibertat.
Aquell poema, que la censura trauria del primer llibre d’Azurmendi, esdevindrà un dels textos fundacionals del nou País Basc que començava a prendre cos. No tot, és clar, però aquell poema explica molt de la trajectòria posterior de l’escriptor i filòsof que tot just ha traspassat. «Hauxe baita gure engainu azkenekoa: / libre izan nahia justifikatu behar dugula / pentsarazi digute / lehen kanpotik eta barrutik orain.» (Perquè aquest és el nostre darrer engany: / ens han fet pensar / primer des de fora i ara des de dins / que hem de justificar la voluntat d’esser lliures»).
«Primer des de fora»: va néixer a la dècada de 1940. Es va haver d’empassar sencer, a l’escola, a l’església i al carrer, tot el paquet ideològic de la filosofia nacional catòlica espanyola. «I ara des de dins»: jove a la dècada de 1960, veu com la gent del voltant intenta aplicar a casa nostra totes les filosofies revolucionàries del món de manera força esquemàtica.
I decideix fressar un altre camí. S’atrevirà a dubtar. A pensar per poder fer preguntes més bones, més que a tenir respostes completes. La filosofia d’Azurmendi, amant d’arribar fins al matís del matís i lliurada a analitzar l’anvers, el revers i el cantó, no ha tingut gens de fe en els sistemes tancats. Però no per això es perd en la fredor hiperanalítica: «Libre izan nahi dugu. / Guk, haragi honek, esperantza honek / nahi du libre» (Volem esser lliures / Nosaltres, aquesta carn, aquesta, esperança / vol esser lliure). La concreció del cos. Amb tendència a posar a provar el pensament de respiració fonda en els focs dels debats quotidians. D’aquesta manera desmuntaria peça per peça una dicotomia política fabricada a la dècada de 1990 (Demokratak eta biolentoak, Demòcrates i violents), assenyalaria la conversió del dogmatisme arxicatòlic en dogmatisme antidemocràtic (Oraingo gazte eroak, Els bojos joves d’ara) o s’immergiria en les paradoxes del relativisme moral del conflicte basc (Euskal Herria krisian, El País Basc en crisi), oferint mapes de navegació més amplis per als debats conjunturals.
Tanmateix, els temes de gran actualitat —hom se n’adona amb el pas del temps— acostumen a esser qüestions que es repeteixen cíclicament. És a dir, que no són tan actuals. Agafes Teknikaren meditazioa (Meditació sobre la tècnica) (1998), per exemple, llegeixes el que diu sobre les preocupacions que provoquen els avenços cientificotecnològics i sembla escrit per a aquest món fascinat amb la intel·ligència artificial. Així continuaran les coses —el Manifestu atzeratua novament— «gure filosofoek ikasten ez badute / ez duela eguna erlojuak egiten» (si els nostres filòsofs no aprenen / que el dia no el fa el rellotge).
D’altra banda, mentre estem amb els temes del darrer minut ens sembla que una activitat com la literatura és cosa de poca importància. Hi ha la tendència a pensar que és un passatemps banal per als moments en què no passa res. No fou mai així per a Azurmendi, el pensador format pel filòsof i el literat. Es pot veure en el darrer llibre que publicà en vida (Europa bezain zaharra, Tant vell com Europa, 2023): amb una escriptura àgil i lectures minucioses de Dante, Petrarca, Maquiavel, Du Bellay, Camões, Shakespeare i d’altres, converteix el lector en testimoni de la gènesi dels estereotips nacionalistes dels estats europeus.
La imatgeria sobre la nació no es limita a les lletres, és clar, i, a més, «gure jendea ez da poesia batean kabitzen» (la nostra gent no cap en una poesia). Però la nostra poesia ens diu alguna cosa de la nostra gent. No llegim, aquesta és la qüestió. «La nostra afició als clàssics se’ns està quedant a la superfície; només mirem la forma i ni tan sols mirem la forma», deia a Zer dugu Orixeren alde (Què tenim a favor d’Orixe). Sembla una frase escrita aquest matí, ja que, com hem dit, l’actualitat no aconsegueix esser actual i encara confonem el fet d’entendre la nostra cultura amb repetir quatre clixés. Aquest llibre sobre Orixe —i el seu bessò, Zer dugu Orixeren kontra, Què tenim en contra d’Orixe— o Schopenhauer, Nietzsche eta Spengler, Miranderen pentsamenduan (Schopenhauer, Nietzsche i Spengler en el pensament de Mirande) són obres escrites, entre altres motius, contra aquesta deixadesa general.
L’any 1968 aquell jove deia que som «Xentimoka pentsatzen duen herria» (un poble que pensa per cèntims). El país té ara monedes més grans per a pensar. Algunes obres d’Azurmendi, tot i que ell mateix als pròlegs, a les presentacions i a les entrevistes sovint les considerés aportacions modestes, són vertaderament monumentals. Aquests dies molts destacaran Espainolak eta euskaldunak (Els espanyols i els bascos), que Azurmendi començà a escriure en un moment d’escalfada i ha esdevingut un clàssic. I qui el llegeixi trobarà moltes raons per a pensar-ho.
No mereixen menys atenció, però, per esmentar-ne alguns, els llibres Espainiaren arimaz (De l’ànima d’Espanya), Volksgeist – herri gogoa (Volksgeist – l’esperit del poble) i Humboldt: hizkuntza eta pentsamendua (Humboldt: llenguatge i pensament), que formen la trilogia que va des de la Il·lustració fins al nazisme. O l’assaig Historia, arraza, nazioa (Història, raça, nació) sobre Ernest Renan i el tòpic del concepte «alemany romàntic vs. francès il·lustrat». Són obres d’una erudició impressionant i punts de partença imprescindibles per a donar nova empenta a la construcció nacional basca, que s’ha estovat una mica durant els darrers anys.
«Zergatik ez aitortu: / mixerable banaturik gabiltza / mendian otsoak bezala. / Gu, txindurriok zeruaren azpian / argonauta ustean» (Per què no ho admetem: / separats som miserables / com llops a la muntanya / Nosaltres, formigues sota el cel / ens pensem que som argonautes»). Talment aquell 1968, aquesta comunitat d’animals humans que, enmig d’una sacsejada planetària, es troba novament «hogeita lau sektatan ezpaldu» (esberlada en vint-i-quatre sectes), necessita respostes per a pensar més bé. Per ventura també canviar les preguntes que es fa. Qui tingui ganes de posar-s’hi es trobarà, abans o després, amb Azurmendi. I recordarà que esser lliure i esser gran no són el mateix, i que «gure jauntxoak ez direla / sekula gure herria izan ta izango» (els nostres senyorets no són / no han estat ni seran mai el nostre poble). I que la nostra gent sovint és malfiada perquè l’han enganyada, i que la llibertat no és bella, però és en el futur.
Argia, 3 de juliol de 2025
https://www.argia.eus/albistea/eta-libre-izan-nahi-zuen
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.