Després d’un cap de setmana molt intens al Mallorca Live Festival, aquesta edició ha deixat una sensació de desequilibri. Dijous, la primera nit del festival, va encendre el festival amb la millor actuació a la qual vaig poder assistir-hi: Nathy Peluso va confirmar ser una cantant extraordinària damunt l’escenari. No només això, sinó que va aconseguir crear un espectacle amb una posada en escena propera al públic, on mai va posar per davant res que no fos la seva música i veu.
En canvi, divendres era un dels dies més esperats però la sensació no va ser la mateixa. Massive Attack aconseguí tenir tot el públic en el seu concert, ja que no sonava cap altre artista als escenaris principals i, per tant, va ser un primer moment amb la sensació que alguna cosa important estava passant. I així va ser, en aquest cas no tant per la seva música o posada en escena, sinó per ser l’espectacle més polític de tot el festival. Durant tot el concert es va recordar el genocidi a Gaza, no només amb paraules, sinó també amb audiovisuals i alguns recursos lumínics i sonors durant les cançons. A més, hi va haver crítica al govern dels EUA de Trump.
D’altra banda, musicalment el concert va sonar espectacular, però no va semblar que el públic connectàs amb allò que sonava. A l’inici del concert de Massive Attack, els altres dos escenaris (Ràdio 3 i l’escenari de música electrònica) eren buits; en canvi, al final del concert de l’artista principal, almenys l’escenari de música electrònica era ple. Alguna cosa estava passant.
Tot i això, el festival no només són els caps de cartell principals (Iggy Pop dissabte també va omplir l’escenari principal als seus 78 anys). Podríem dir que el MLF és un festival que s’ha fet adult en pocs anys: cada vegada està més cuidat, però també és més car. Una altra mancança va ser la poca presència del català al festival, tant a la música com als propis cartells. Convé que els organitzadors repensin aquesta política i augmentin la presència del català en tots els aspectes del festival. Cal destacar també que, per primera vegada, hi ha hagut un cap de cartell que canta en català.
Un altre fet important del dissabte fou una agressió homòfoba a una persona en un dels establiments de menjar (L’Artista) del festival. Segons la pròpia víctima, el MLF va actuar correctament, però no hi havia cap informació visible per al públic sobre què ofereix el festival en casos d’agressions masclistes o homòfobes.
Una de les característiques més positives del festival és la seva qualitat tècnica: és, sens dubte, un dels festivals que millor sonen i que tenen els millors efectes visuals o d’escena de la seva mida. Comparat amb qualsevol altre escenari de les Illes, és únic en aquest sentit.
Tanmateix, una de les actuacions que més expectatives generà fou el concert de Rigoberta Bandini. L’artista es va esforçar a teatralitzar la posada en escena amb una estètica retro dels anys 70 i 80, amb colors pastís en molts elements. Finalment, només va aconseguir connectar amb tot el públic en les seves cançons més conegudes. Per això, la sensació del divendres fou que les expectatives no s’havien superat.
Per als seguidors d’Antònia Font, el concert dels mallorquins fou similar als que han fet des que tornaren amb el seu nou disc. El grup havia de ser al festival de música més important de les Illes com a cap de cartell i, en cap cas, els hi va quedar gros. L’únic que no sabem encara és si aquest concert va ser aquella «dolça besada, que té gust que s’acaba».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.