Pau Debon: «A Antònia Font simplement hem fet servir la nostra llengua amb naturalitat. Això hauria de ser el normal»

Cada escenari té el seu què. Tenim la sort de tenir un repertori molt variat i dinàmic, que ens permet canviar de format amb bastanta facilitat. Podem combinar un auditori petit, tancat, amb una acústica molt concreta, amb un festival gran. És vera que, en la gira de festivals, algunes cançons les tocam d’una altra manera, més pensades per a aquell espai. Però també hem tocat en espais grossos dins la gira de teatres. Amb quatre canvis, la cosa funciona.

• Com a públic, m’agraden molt els concerts de peu, amb ambient. I amb grups com vosaltres, encara més. Però quan vas a un teatre, tot i que és diferent, a vegades tens la sensació que falta festa. Com ho veis?

Justament per això vam decidir fer aquesta segona gira de teatres. Nosaltres començàrem com a grup de verbena, teníem un repertori molt bèstia. Ara, més madurs i amb un repertori més variat, jo personalment em trob més còmode en llocs tancats. Som molt primmirats amb els detalls, les sonoritats fines, aquestes coses que a un teatre es poden fer arribar molt millor. En un festival hi guanyes potència, volum, molta llum i molta adrenalina, però perds aquella calidesa, aquella atmosfera sonora que m’agrada tant.

I, curiosament, aquests concerts tenen les dues cares: comencen amb la gent asseguda i concentrada, i acaben amb tothom dret, ballant i votant dins una atmosfera ben guapa. No sempre ets en aquests espais, i quan hi ets i la gent reacciona així, és preciós.

• És una sensació bastant comuna entre músics, no? Que en sales tancades la música arriba més nítida, més detallada.

Sí, totalment. Però depèn molt del grup i del tipus de música que fas. Jo ho entenc: si fas punk i has de donar una animalada d’energia, has de tocar en un lloc on puguis explotar. Però no és el mateix tenir vint anys que tenir-ne cinquanta. Els moments vitals també canvien, i la manera de viure els concerts, igual.

• En una entrevista vau dir que pensàveu fer 30 concerts a la gira de teatres i en vau acabar fent 68. Quants en féreu a Mallorca? Perquè, tot i ser d’aquí i omplir sempre, no en feis tants com es pensaria.

Això no és perquè no funcionem aquí, al contrari. Hem omplert tres dies seguits l’Auditòrium, i encara podríem haver-ne fet un quart. A Pollença n’hem fet tres seguits, el concert d’Inca va ser multitudinari, i el de Palma també. Però no es tracta de si es pot o no, és que no volem cremar el territori. Mallorca és petit, i quan començàrem fèiem dues o tres actuacions per setmana, era una animalada. En aquell moment, com que érem joves i fèiem molt de poble i verbena, funcionava. Però arriba un punt que et desgasta, i també desgasta el públic. A nosaltres ja ens va passar: fèiem tants de concerts seguits que pensàvem «o sortim d’aquí o ho deixam córrer».

No pots fer 10 o 15 concerts a Mallorca cada any, perquè no hi ha prou territori ni prou públic per aguantar-ho. Per això preferim fer-ne quatre o cinc, ben repartits per l’illa, perquè tothom pugui venir a un o altre.

• Tocau al Mallorca Live dijous que ve, 12 de juny. Just farà tres anys del vostre primer concert de retorn, que va ser l’11 de juny al Primavera Sound. Quines diferències trobarem entre aquell concert i el que fareu ara?

Jo crec que sí que hi haurà diferències. Ja duim tres anys de retorn i han estat anys espectaculars. Aquell concert al Primavera Sound va ser molt especial, però també estrany. Teníem molta incertesa, no sabíem com respondria la gent. Era un festival amb molt de públic que no venia específicament a veure’ns. Va anar molt bé, però partíem d’un lloc totalment desconegut. Ara, en canvi, ens trobam en un moment molt diferent. Aquest concert serà una manera de tancar aquest cicle, d’assaborir tot el que hem viscut. I a més, és el primer pic que tocam al Mallorca Live. Hi ha hagut anys que per una cosa o una altra no hi hem pogut ser, però enguany sí. I estam contents.

• És vera que molta gent comentava això: tenim un festival gros i un grup com vosaltres, però no havíeu tocat mai allà. A més, la música en català no ha tengut gaire presència com a cap de cartell…

Això ho hauries de demanar als organitzadors, no a nosaltres. El Mallorca Live és un festival molt gros, orientat sobretot al públic internacional, i això ho entenc perfectament. El públic local també hi és, però no és el centre. És cert que hi han actuat grups mallorquins, però no com a caps de cartell. Nosaltres, ara mateix, tenim un públic molt fidel, però no som una figura global. No podem competir amb artistes internacionals que omplen estadis a tot el món. Potser algun dia hi arribarem, però ara mateix no és així. Ens sentim còmodes on som dins el cartell, la cap de cartell es na Nathy Peluso que pot omplir estadis a tot el món.

• Veurem si aquest concert obre la porta a donar més visibilitat a grups com vosaltres.

Exacte. Jo crec que hi ha grups en català que podrien ser-hi. Però hem de ser realistes, veure Antònia Font és fàcil, en canvi, el festival cerca jugar una lliga internacional.

• Dels concerts que heu fet aquests tres anys, n’hi ha cap que t’hagi marcat especialment? Personalment, record el de Son Fusteret per la pluja, la gentada i perquè era el patró de Palma.

Sí, Son Fusteret va ser un concert molt especial, però també complicat. Va haver-hi certa polèmica i comentaris que no venen al cas, i això el va entelar un poc. Jo personalment em qued amb el d’Inca. Va ser brutal. No només perquè musicalment anàs bé, sinó pel que representava. Veníem de la pandèmia, feia molt que no ens ajuntàvem, i aquell dia hi va haver una sensació compartida de necessitat. No només venia la gent a veure un grup, venia a retrobar-se, a sentir-se part d’alguna cosa, a reivindicar. Jo, des de l’escenari, ho vaig percebre molt. Va ser com una explosió col·lectiva d’alegria, de ràbia, de tot plegat. Un concert molt potent emocionalment.

• Molts d’oients tenien ganes que tornàssiu, però també molta incertesa. Vosaltres sabíeu què en sortiria d’aquesta tornada?

Notícies relacionades

Antònia Font, homenatjats a Manacor com la banda sonora d’un poble que canta en català

Encara ara no ho sabem del tot. I mira que he fet entrevistes i pareix que hagi dit mentides, però no n’he dit cap. La continuïtat d’Antònia Font no era una cosa pensada. Tornàrem per fer una cosa guapa, perquè la dinàmica era bona i perquè en teníem ganes. Però no ens condicionava si havia de continuar o no. Si no continua, no passa res. I si continua, també bé. Ara mateix ho hem aturat una mica, el concert del Mallorca Live, i a final d’any veurem què passa. Però si no passa res, ja està bé. Han estat tres anys intensos, i estic molt satisfet de tot el que hem viscut. Entenc que la gent en vulgui més, però les coses passen com passen. Tot té un camí i un final.

• Les cançons d’Antònia Font tenen una sonoritat molt pròpia. Com ho feis perquè això no arribi a sonar repetitiu?

Amb en Joan Miquel ho hem xerrat moltes vegades, i sempre arribam a la mateixa conclusió: hi ha moltíssima feina darrere. Pots ser un geni i fer una cançó en deu minuts, però per fer una cançó d’Antònia Font, hi ha d’haver una feina brutal. Les lletres, la melodia, la temàtica... tot ha de tenir un sentit. La melodia ha de sonar com ha de sonar, no pot sortir d’allà. Nosaltres feim discos conceptuals, que tot ha de tenir una coherència musical i poètica. I això la gent moltes vegades no ho percep conscientment, però ho nota igualment. No saps per què, però dius: això és Antònia Font. A vegades necessites escoltar un disc diverses vegades per entendre aquest món, aquesta musicalitat compartida.

• I les lletres? Alguna vegada quan us l'ha mostrada en Joan Miquel heu pensat: què és això?

Sí, moltes vegades. Cadascú agafa el que vol. Jo interpret el que em sembla i no deman explicacions. Amb en Joan Miquel ja ens coneixem molt i puc intuir per on va, però estic segur que moltes vegades interpret coses que no són exactament el que ell volia dir. I ell ho sap, i ho accepta. Ell vol dir una cosa, però també entén que la gent pot entendre una altra. I això és guapo, perquè una cançó és com un llibre: ha de ser teu, i tu has de poder-hi trobar el que vulguis.

• Creus que l’art pot transformar o millorar la vida de la gent?

Jo crec que sí. L’art té un poder gairebé ocult, perquè no saps exactament com, però pot transformar emocions. I això és brutal. Té la capacitat de fer molt de bé. Molta gent m’ha dit que en moments difícils, la música —i concretament la nostra— els ha ajudat a evadir-se i transformar la tristesa en esperança. Això no ho pot fer qualsevol cosa. Per això sempre defensaré la cultura. No es pot limitar ni convertir en una assignatura més. Ha de formar part de la vida de tothom, d’una manera natural i palpable. Sense cultura, sense art, no hi ha emoció, ni alegria. I sense emoció, no hi ha vida. Ni individual ni col·lectiva.

• El 15 de juny hi ha una manifestació per l'habitatge. Tu, que ets de Bunyola, com vius aquest problema?

Crec que ho notam tots. Jo ja fa molts anys que vaig poder comprar una casa, però això afecta a tothom. Tot està relacionat: la falta d'habitatge, la massificació, el tractament de Mallorca com un parc temàtic, o com un lloc on només pot viure qui té doblers. Si no aturam això, desapareixerem. La gent d’aquí no tindrem espai per viure dins ca nostra. Ja està passant. Fa molts anys que ecologistes i agents socials ens ho avisen, i no n’hem fet cas. Ara ho patim i aturar-ho és complicat.

Crec que si qualcú ha de fer aquest esforç som nosaltres. Som una societat molt calmada, sortim poc a protestar. Jo no tenc la solució, però veig la situació molt límit i no tenc bones perspectives. Els qui governen no ho veuen clar. Les passes que fan arriben amb dècades de retard. Necessitam un canvi radical, i aquesta comanda no hi arriba. Per això és important sortir al carrer.

• També ve un altre front: el tema de la llengua i l’educació, amb l’acord dels pressupostos del PP-Vox. Pareix que la marxa verda está en moviment. Com ho veus?

És una altra lluita que no s’ha deixat mai de banda. La llengua i la cultura són molt delicades, i pareix que tot allò que havíem avançat se'n va en orris. Tot el que es construeix es desfà, i així és molt complicat que les coses acabin bé.

Avui ens han donat un reconeixement per la feina feta des d’Antònia Font per l’estima a la llengua. Però no hem fet res d'extraordinari: simplement hem fet servir la nostra llengua amb naturalitat. Això hauria de ser el normal, però no ho és. I aquí falla tot. Quan es posa en dubte que una comunitat pugui viure la seva cultura amb normalitat, tot s’esfondra.

Hem de començar per aquí: normalitzar que tenim una cultura i una llengua, i que això s’ha de preservar. La gent que ve de fora ho ha d’entendre i viure-ho bé. Però sovint no ho fan, perquè viure aquí sense fer aquest esforç és molt còmode. I això és trist.

Quan no fan aquest esforç, no s’integren a l’escola, ni al poble, ni a la cultura. I això genera una distància trista. Si vius aquí, has d'entendre la gent que t’envolta, i aquesta gent ha de poder viure la seva cultura dins la seva terra. És tan bàsic, que sembla que estiguem explicant una lliçó de primer de primària. Però, així seguim.