Baiuca: «No faig música tradicional, ni ho pretenc. Tenc un projecte en què, òbviament, Galícia és molt important i és una inspiració»

Per una banda crec que seria difícil pensar que una música purament tradicional pogués tenir ara mateix un lloc dins el mainstream o la música pop o el que sigui. Així que al final és normal que hi arribin a través d'altres gèneres i que la música tradicional i popular sigui una influència dins això. De fet, jo sempre ho dic: no faig música tradicional, ni ho pretenc. Tenc un projecte en què, òbviament, Galícia és molt important i és una inspiració la música tradicional i popular. Tenc aquesta influència en tot el que faig des del respecte cap a la tradició, i seria totalment un farsant si digués que faig música tradicional.

Realment són quatre gats en comparació amb altres gèneres. Tenc la sensació que en qualsevol altre gènere... quanta gent hi deu haver fent reggaeton? I moltes vegades ningú pensa que n'hi ha massa. Fins i tot a mi, en les entrevistes, sempre em demanen si això dpna per a més, si el que faig dona per a un discurs nou. Sembla que sempre has d'anar molt més enllà. Sempre has de tenir un discurs superelaborat i, de cop, quan vaig treure el disc, per exemple, també el treia Carolina Durante, per posar un exemple, i és un grup que a mi m'encanta. Però ningú pensa que Carolina Durante hagi d'estar innovant.

Però justament, en el meu cas que és aquesta mescla entre innovació electrònica i música d'inspiració tradicional, sembla que sempre has d'estar innovant. Així que sí, tenc la sensació que moltes vegades es demana massa i sembla que això és una cosa momentània, que hi haurà un disc de cada artista i ja s'haurà acabat. I jo el que pens és que tant de bo això sigui l'inici perquè mirar cap a la teva terra sigui sempre present.

• Però, d’alguna manera, també crec que és un plus quan s’innova. A vegades tenc la sensació que una de les problemàtiques del pop, del trap, del reggaeton o del rock, en els seus moments d’auge, és que potser han estat tan majoritaris que al final han estat massa iguals entre tots i després no han evolucionat.

Crec que per una banda hi ha això, però també em sembla polit que a un artista no se li exigeixi més que fer cançons que agradin a la gent. Hi ha aquests dos punts i un equilibri entre tots dos és l’ideal. No hem d’oblidar que al final el folklore moltes vegades ve d’estar totalment denigrat per generacion. No és que hagi estat meravellós sempre, sinó que ha passat per èpoques en què va ser moltes vegades el pitjor i estava relacionat amb el passat.

Per això parl del fet que cada generació tengui una visió renovada, sempre respectant la tradició. Perquè la tradició sí que em sembla una cosa ancestral, però pots intentar dur aquests punts identitaris al present. De fet, en aquest disc he perseguit molt aquesta idea, no d’una mescla entre futur i passat, present i passat, sinó que aquests elements de tradició formen part del present. Perquè si no, què és el present avui en dia? Què és el present en una ciutat de Galícia? Seria igual que el present en una ciutat americana o qualsevol altre lloc, perquè al final tot tendeix cap al mateix.

• Bé, és una reinterpretació del passat, no? A vegades crec que és important reinterpretar les tradicions. Reinterpretar-les i assumir-les amb patrons nous i actuals que ens facin sentir còmodes crec que és necessari. Tant és així que m’ha fet gràcia quan has dit ‘folklore’, perquè quan prepar la entrevista moltes vegades intent evitar aquesta paraula. M’agrada usar l’expressió ‘música popular’, que a tothom li sembla millor.

Sí, bé, la tradició és el que més respecte em fa, sempre, perquè per a mi és el més pur. Allà hi ha el més autèntic. El folklore el veig com una cosa més generalitzada. No em fa tant de respecte usar la paraula. De fet, l’altre dia vaig veure una entrevista de Carlos Núñez, que és un referent aquí a Galícia, i parlava del fet que en un moment la paraula folklore va quedar denigrada, va aparèixer el folk; després del folk, el folk va quedar denigrat i va aparèixer el tradi, i ara estam amb el neotradi.

Aleshores, les etiquetes també evolucionen i no sé, crec que el més interessant és pensar en el passat com una època, però que el present sigui una evolució.

• Quina importància té per a vosaltres pensar en el directe, en com us veurà i escoltarà el públic? I, sobretot, com ha evolucionat, perquè estic convençut que des que vàreu començar hi ha hagut molts canvis escènics.

Doncs mira, per una banda, hi ha una cosa que forma part de la meva manera de compondre des de sempre que és que per a mi mai hauria d’influir el directe en una composició o producció. O sigui, quan feim la música sí que és veritat que te la pots imaginar sonant en un club, o a la ràdio, o a ca algú, però per a mi el directe és una altra cosa. Jo faig els temes perquè es facin com sigui, i després ja cercaré la manera d’interpretar-los en directe.

Aquesta serà la tercera vegada que seré al Mallorca Live i allà es pot veure l’evolució. A la primera edició vaig estar en format audiovisual, només jo i l’Adrián Canoura, que és el xicot que fa els visuals amb mi des de sempre. A la segona edició ja vaig anar acompanyat de panderetes, percussions; i aquesta vegada sumam una veu més, amb l’Antía Muíño, que és una de les que més m’agraden de la música gallega.

• Hi ha artistes que intenten crear ambients amb la il·luminació en les diferents cançons o parts del concert, i altres vegades s’intenta que la il·luminació vagi a ritme de la música, que segueixi els patrons musicals. Com ho feis vosaltres?

Crec que el ritme d’alguna manera és el natural, no és com que tu tens pum, pum, pum, i comences a llançar llums, però crear ambients és més complicat i a vegades més sofisticat. Vaig estar treballant amb l’Andreu Fàbregas en aquesta gira, que ha treballat a la gira de C. Tangana, ha treballat amb Tarta Relena, Marial Mali i Marcel Vallés. Hem estat molt donant voltes a aquesta idea, a aquesta barreja de ritme i crear ambient, per tant, sí, això està sempre molt present.

I a més, clar, quan tens visuals, no és només pensar en música i llums, sinó que quan vols donar pes als visuals, les llums han de fer una altra funció i viceversa.

• Fa poc, a molts festivals de renom, com el Sónar mateix, va sortir la notícia que més de 20 artistes varen decidir no anar-hi perquè hi ha un fons israelià darrere. Com et sents en aquestes casuístiques. T’has trobat en algun d’aquests festivals on s’ha descobert alguna cosa abans o després de la teva actuació?

Bé, la notícia surt ara, però això és de l’any passat. La compra de Superstruct va ser l’any passat. Però clar, centrar-te només en això i no pensar en la resta… No només en la música, sinó en la vida, s’hauria de mirar tot. Pràcticament tots els bancs espanyols acaben finançant alguna cosa: empreses d’armes, empreses fotovoltaiques que instalen allà, cadenes de supermercats també. Hi ha festivals que igual no pertanyen a KKR, però tenen altres fons que els financen. Crec que si miràssim tot el que ens envolta, seria molt més que això. Hauries de viure enmig del bosc amb la teva pròpia aigua i segurament el teu propi sistema d’energia. Si compres alguna cosa a algú segur que acabes finançant també Israel.

• Llavors, què hem de fer davant aquesta situació?

Realment, si ets conscient i no vols finançar Israel en res, hauràs d’estar enmig del bosc.

• Fa anys que es debat sobre la quantitat d’artistes masculins i femenins en festivals, per exemple. També, la sostenibilitat amb els tassons reutilitzables, que moltes vegades són obligatoris i no pots portar-ne un de casa. Creus que els músics, o artistes en general, tenen el deure de posicionar-se en tots aquests temes?

És que realment s’exigeix als artistes que es posicionin quan, realment... Mira, per exemple, el tema dels festivals. Igual, com a públic, si no estàs d’acord, tu tens molt més pes que l’artista. Perquè si l’artista cancel·la, d’acord. Però si 10.000 persones no compren l’entrada per a un festival, això és el que realment marcarà si les coses.

A vegades em fa la sensació que s’exigeix que l’artista es mulli en tot, i la resta de la societat no s’ha de mullar. I això no té sentit. Sí que és veritat que les persones que tenen visibilitat poden ajudar i influir en certes coses. Per exemple, a mi moltes vegades em pregunten pel tema de l’idioma, el gallec ara mateix està en un moment bastant malament, bastant terrible. Crec que és un dels moments de la història amb menor percentatge de parlants. I jo no crec que hagi d’haver una imposició política dura en tot això. El que ha d’haver són persones carismàtiques, artistes que realment usin la llengua i li donin valor. Perquè quan tu dones prestigi a una cosa és quan pots aconseguir que la població realment et segueixi.