L’acte comptà amb la presència de l’autor, Carles Fabregat, nascut a Barcelona, però que viu a Eivissa. Fabregat ha publicat els següents llibres Clos desig (2005), Aniré landa enllà (2013), Rara pluja (2015), Escenes etíops (2015), Suite del Pachá (2015) i Fletxes que ja no pertanyen a l’arc (2023).
En aquesta ocasió, presentà l’acte Damià Rotger, membre de la coordinació i autor dels cartells amb els quals s’anuncien les tertúlies.
Damià Rotger començà la tertúlia amb una referència al fet d’escriure. És del parer que escriure un poema és fàcil, però que fer un bon poema és una altra cosa. Es referí a Carles Fabregat com una figura polièdrica, que compleix tots uns requisits que no són fàcils de trobar avui dia. Sovint els poetes i escriptors provenen de l’àmbit de la docència o la filologia, però no és el cas de Fabregat. Segons Damià Rotger, utilitza la poesia per tocar altres fibres, per tocar punts sensibles del lector. A més a més, és un autor que duu un bagatge potent en l’àmbit de les arts plàstiques. Damià Rotger va explicar que els pilars on se sustenta l’obra de Fabregat són la feina relacionada amb les arts plàstiques, la psicoanàlisi i el joc constant entre les coses tel·lúriques i místiques.
De Pressentida llum de Carles Fabregat explicà que és un llibre d’amor, carregat de sentiments i de pulsions emocionals. A la poesia de Fabregat hi surten les vileses humanes, la realitat del xoc i el col·lapse que provoquen. Damià Rotger afirmà que si tenim clara una qüestió, no cal fer-ne un poema, és millor fer una altra cosa. Posà l’exemple: com expliques a qualcú l’amor amb paraules si aquesta persona no ha estimat mai? Senzillament, no es pot, però és aquí quan entram al territori de la poesia. En aquest sentit, parlà de la intel·ligència artificial i afirmà, contundentment, que no ens ha de preocupar. Ens recordà que podem demanar a la IA quina és la muntanya més alta de Menorca o Mallorca i ens ho dirà, però tot el que no pot dir és el territori de la poesia:
Ara que tot trontolla,
és que algun astre
està a punt de despuntar.
Per la seva part, Carles Fabregat agraí la presència dels tertulians i d’Antoni Xumet. Després, fent una referència a les paraules de Damià Rotger, aclarí que la psicoanàlisi compta amb molts detractors i que, segurament, hi hauria gent que partiria a córrer en sentir el terme. Això no obstant, Fabregat ens va reconèixer que havia estudiat durant deu anys psicoanàlisi i que va arribar a tenir pacients durant dos anys. Contà que després de psicoanalitzar-se durant vint anys i deixar-ho deu anys, ara en porta quatre més. Segons explicà, havia sobrepassat àmpliament els anys de psicoanàlisi de Woody Allen.
Va dir que no feia escriptura automàtica, però que sí que procura deixar-se escriure. La poesia, segons Fabregat, té una part de control, però també hi ha una part en què l’autor es deixa escriure. Segons aquesta explicació, és que la psicoanàlisi i la poesia funcionen d’aquesta manera. Quan una persona es psicoanalitza, el primer que li diu l’analista és «deixa’t parlar, digues el primer que et passi pel cap». Per això, el poeta es proposa, a través del llapis i paper, fer de mèdium del llenguatge poètic.
Pressentida llum és un poemari d’amor que, segons l’autor, durant els dos anys i mig o tres d’escriptura no es va adonar que ja portava incorporat el desamor. Quan el va tenir escrit i s’ho va mirar des de la distància va veure que des del principi havia escrit un llibre de poemes d’amor en el qual a la pujada ja hi havia la caiguda. Per aquest motiu, era difícil que caigués en el típic poema d’amor mantegós.
La primera part del poemari es diu «Profunditat de camp» i la segona «Temps d’exposició». Així l’autor juga amb dos elements de la fotografia i la «Pressentida llum» que té molt a veure amb els dos elements. Arribat a aquest punt, Damià Rotger li recordà que havia treballat molt més en escultura i pintura que no tant en fotografia. Fabregat recordà que la fotografia també li agradava molt. Aleshores va aprofitar per fer una referència a la ressenya que li va fer Pere Joan Martorell i que trobava encertadíssima: «La llum del títol és pressentida perquè mai no arriba del tot; és més intuïda que posseïda completament, com un rastre entre l’oblit i la persistència.»
La tertúlia, com és habitual, es completà amb observacions i lectures de poemes dels presents, sense adonar-nos que el temps passava i que, de cap manera, els debats i les reflexions es tancaven, sinó que potser calia continuar-les en un altre moment.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.