Un no-res d'eternitat

Alexandre, has traspassat el llindar. Segur que el teu nou estat t'inspirarà noves històries. Assaboreixes ja el plaer dels déus?, t'has reunit ja amb els grans escriptors? Et veig saludant la gran dama, amb un somriure irònic, galant i educat alhora, alliberat de qualsevol càrrega humana, amb la lleugeresa que deu donar viure només amb la ment. Un no-res d'eternitat. Alexandre, ara hi veus tranquil. I parles rient. I rius parlant i és una festa. I pots caminar. Ara no tens ni dolor ni edat. I nosaltres aquí quedam orfes de lletres, i deixes una història d'amor escrita, com sempre a mà. Ens ensenyares a estimar sa Pobla, inventares i reinventares, creares i et recreares en qualsevol racó del poble.

I visqueres intensament, només faltaria, com si fossis en Sartre, i estiguessis a París i sempre fos maig del 68. Però sobretot era sa Pobla. Hem viscut petites naixences, moltes hores amb televisió poblera, algun arròs i mirades còmplices. Mai un no per resposta, sempre un sí complaent. En la solitud de casa, na Catalina, en Rafel, na Cati i les dues precioses nétes teves. Ara a l'eternitat ens continuaràs regalant records de paraules no escrites. Per sempre, Alexandre. Admirat i únic. Avui no em cridaràs per dir-me gràcies per les paraules escrites. Però jo sí que sentiré la teva veu, i seràs a Sa Plaça.