“Al carrer, l'únic que vols és ser invisible”

Miquel Fuster, dibuixant català que visqué durant 15 anys en la indigència a Barcelona, explica a Can Gazà la seva experiència, ara reflectida en un còmic

Núria MartíPalma31/10/10 0:00

Era una persona normal com tantes altres. Era professional liberal, dibuixant de còmics des dels 16 anys per l'editorial Bruguera, divorciat i amb un fill. Tanmateix, tot un desencadenament d'esdeveniments el dugueren fins al carrer. "Primer fou un desengany amorós molt fort que em deixà descol·locat. Després, el pis de renda antiga on vivia s'incendià i, a fora, els pisos ja no valien 2.000 pessetes, sinó que en valien 50.000. I no saps com un dia et trobes al carrer". A partir d'aquí, comencen els 15 anys en la indigència de Miquel Fuster, un dibuixant català de vinyetes que ara, ja des de la distància, ha esbossat bona part d'aquella experiència en un còmic Miguel. 15 años en la calle (Editorial Glénart, 2010). Ahir, coincidint amb la Fireta de llibres i tebeos vells, Fuster presentà el llibre a Mallorca i ho féu a la Casa Llarga de Can Gazà en un ambient que, per sort o per desgràcia, li resultà d'allò més familiar.

"Dibuixar aquest còmic ha estat molt dur, perquè he experimentat de nou totes aquelles sensacions. Com una víctima d'un naufragi, que li costa tornar a agafar un vaixell o fins i tot passejar pel port", reflexiona Fuster. És per això que el traç dels seus dibuixos s'ha anat enfosquint i endurint a mesura que avançaven les pàgines. "Les primeres vinyetes són personatges molt definits. Cap al final, queden amagades darrere una espècie de teranyina de gargots perquè en el fons, quan ets al carrer, el que vols és arribar a ser invisible", diu.

Un dels aspectes que tracta molt al llibre és l'addicció a l'alcohol. Fuster fa vuit anys que no en tasta ni una gota, però sap que "sempre" serà un alcohòlic. "El carrer i la beguda són inseparables. En 15 anys no he conegut cap indigent que no sigui alcohòlic. No es podria suportar. L'alcohol et dóna calor, et treu la fam i t'ajuda a tirar endavant", explica.

Persona solitària de mena, Fuster va passar bona part de la seva indigència dormint a la muntanya. "Jeure a les ciutats, dins els caixers automàtics i en companyia d'altres sense sostres, per mi era molt dur. De la mateixa manera que l'alegria s'encomana, també ho fa el dolor i la desesperació. Un caixer, en el fons, és un lloc molt insegur i jo vaig preferir anar a la muntanya. Cada dia, al vespre, agafava el tren de Barcelona i me n'anava fins a les Planes (Sant Cugat). Hi passava un fred d'aquells que et penedeixes d'haver nascut, però estava sol, segur, i d'aquesta manera no tenia tant la sensació que era un indigent". A l'alba, Fuster agafava de nou els trastos i tornava a la ciutat on subsistí durant 15 anys amb els seus dibuixos. "Pintava toreros, sevillanes, la catedral... i les venia a turistes o a botigues de records. Jo només necessitava doblers per comprar vi i tabac. No necessitava res més", admet.

Passat aquell calvari, Miquel Fuster és ara una persona nova gràcies a la Fundació Arrels de Barcelona. A 66 anys viu en un pis tutelat de l'entitat i ja treballa en el que serà el segon còmic amb la seva experiència.