Tot com això

J.A.MendiolaPalma30/05/10 0:00

Només dos dies de programació no m'han permès veure la divertida i folla Les mamelles de Tirèsies, de Poulenc i Apollinaire, que -crec que va ser l'any passat- va programar la gent del Sans, salvant les distàncies i sense voler restar mèrit als nostres. Una altra cosa va ser Der Rosenkavalier de Richard Strauss al Liceu, una oportunitat gairebé única, o si més no poc probable. Potser només per l'envergadura del muntatge, en cap cas mai senzill, no és una habitual, aquesta, la més coneguda òpera d'Strauss en companyia del llibretista Hugo von Hoffmansthal, amb qui ja havia col·laborat a Elektra. Potser El cavaller de la rosa no sigui un primera línia només per aquestes circumstàncies, perquè pel que fa a una sèrie de fets diferencials bé s'ho mereixeria. La música sempre precisa i mai ostentosa, amb aquest regust de sempre que mai no incomoda ni interfereix amb l'acció, subratllant com i quan cal sense ostentació.

No és notícia coneixent una mica la música de Richard Strauss, sempre a la vienesa o, el que és el mateix, amb la personalitat del músic i fora negar els orígens, Mozart, clar, concretament a Les noces de Fígaro, com varen confessar tant el músic com l'escriptor. Cap problema, aconseguiren uns dels personatges més divertits, intel·ligents i lúcids de la història de l'òpera, sense cap necessitat de girs tràgics o transcendents, quan transcendent vol dir estantís o tràgicament sobredimensionat. Parlo naturalment de "la mariscala", gran Martina Serafin, una diva en el millor sentit de l'accepció, entorn de qui gira tota l'obra, amors, desamors, enganys, embulls, seny... típics d'una comèdia romàntica, contrapesats per la figura del baró Ochs, interpretat per Bjarni Thor Kristinsson, bé, només bé, a l'altura de les circumstàncies. Un goig amb naturalitat que va estar a punt d'anar en orris quan tot just començar el pròleg orquestral apareixen "la mariscala" i Octavian, Sophie Koch, el personatge masculí sempre interpretat per una dona, bàsicament per exigències del guió, es fiquen al llit adúlter i Octavian va haver de sortir tot disparat en lloc de quedar amb la seva experimentada amant. Michel Boder, extraordinari el director de l'orquestra, una mica sorprès, teló. Un petit accident. Quinze minuts de suspens i quatre hores de goig. Per posar un emperò al director d'escena, precís en tot moment, m'hauria agradat encara més que l'escenografia s'hagués agermanat una mica més amb la "decadència" dels principals protagonistes. Tot com això.