Alliberades i escriptores

Les catalanes Eva Santana i Sílvia Soler, amb la mallorquina Llucia Ramis, mostren a la Setmana del Llibre en Català el paper de les dones contemporànies a través de la seva literatura

Núria MartíPalma10/03/09 0:00

Ja fa molta estona que la literatura femenina (de dones i per a dones) ha deixat de ser un plec de pàgines roses, ensucrades i romanticones. Bridget Jones, de Helen Fielding, fou una de les primeres a obrir el camí. Carrie Bradshaw, de Sexe a Nova York, li donà glamur i, en la història recent de la literatura catalana, Sílvia Soler (39+1), Llucia Ramis (amb Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys) i Eva Santana (amb Ja en tenim 30!) s’han encarregat de fer un retrat fidedigne, i a la catalana, de la dona liberal en el segle XXI. Ahir totes tres es trobaren a l’envelat de la Setmana del Llibre en Català, a la Misericòrdia, per presentar les seves respectives novel·les i conversar sobre la literatura femenina –encara que Llucia Ramis precisà que "la literatura no entén de gèneres"– i les novel·les generacionals.

Sílvia Soler, però, hi presentà també la seva darrera obra, Petons de diumenge, guanyadora del premi Prudenci Bertrana 2008 i a través de la qual ha pogut trencar amb la faceta que li ha donat, durant els darrers anys Ília, protagonista dels llibres 39+1, 39+1+1 i Per molts anys! Però centrem-nos en els llibres de Llucia Ramis i Eva Santana. Les similituds són diverses, malgrat que la trama és "radicalment diferent", digué Santana. En ambdós casos, les protagonistes són a punt o acaben de fer 30 anys, viuen a Barcelona, exerceixen de periodista, amb un sou mileurista força ridícul i una feina que no acaba de ser ni la definitiva ni la desitjada. Al seu voltant, s’hi troba sempre el fidel grup d’amigues, amb tots els tòpics que s’hi puguin identificar, la mare pesada i una desafortunada vida sentimental.

El nexe d’unió entre les tres escriptores (tot i que dues d’elles admetin sentir "un profund respecte" davant el fet de "ser escriptora") consisteix en la reflexió davant els dictàmens de la societat, que van augmentant a mesura que et vas fent gran, i en les dones encara més. "Sembla que fins als trenta la gent t’ho perdona tot", digué Ramis. "Però a partir d’aquí ja tot és qüestionable. Per què a mi, que som dona, em pregunten cada dos per tres per què no m’he casat o no he tingut fills i, en canvi, a un home de la mateixa edat no li pregunten mai aquestes coses", afegí. Amb tres edats diferents –Ramis té 31 anys, Santana 37 i Soler 47– reconeixen que "això dels anys és un estat d’ànim lligat al teu currículum personal i, en el cas de les dones, és la maternitat qui marca un abans o un després i no un 2, un 3 o un 4". Tot i que no els agrada dir que és "literatura de dones", sí que són conscients que són pocs els homes que s’atreveixen a fullejar els seus llibres i, si ho han fet, no n’han acabat de sortir gaire ben parats. "Els homes que llegien les meves novel·les del 39+1 em deien... ‘jo no som així’! i les seves dones responien ‘nena, l’has clavat!", conclou Soler.