Les mamelles de Tirèsies

Difícil, en qualsevol cas. I així, sense renunciar en cap moment al missatge denúncia realista (la manca de natalitat de l’època i la necessitat de resoldre aquesta mancança), acaba per enrevessar-se tot amb un sarcasme i una ironia delirants, que giren la truita argumental construint un discurs a la inversa el qual, utilitzant i subvertint la famosa sentència hippy, podríem resumir amb un "fer la guerra i no l’amor", que és exactament el que fa la protagonista al principi de l’obra, en sacrificar els seus pits (les mamelles del títol) per convertir-se en home i renunciar a la maternitat en favor de la lluita.

Però transmetre tot això en termes surrealistes i lírics, sense text parlat i amb el to buf, pintoresc i polissó que exigeix el relat, acaba per esdevenir un impossible, i els resultats esdevenen confusos i només entretinguts a estones. La posada en escena és eficaç i la seva expansió per tota la sala ajuda a alleugerir el contingut de la funció, però tot i així li costa molt mantenir encesa l’atenció del públic. Les interpretacions (totes cantades) són molt, massa irregulars. Destaca la soprano Maria Camps, però trontollen alguns dels altres papers de pes, i això fa descompensar el conjunt líric.

I al final, al contrari que anteriors òperes miniatura de la companyia, l’entreteniment no és tan convincent ni distret com s’esperava, i ens hem de conformar amb el gaudi de recuperar una peça musical molt eclèctica, rica i poc freqüent als escenaris. Una funció, en suma, més apropiada per a melòmans que no per al públic aficionat a l’òpera o els neòfits amb ganes d’aprendre.