Yerma

I aquests són els delicats paràmetres en què es movia aquesta nova adaptació de Yerma. L’agosarat debut en la direcció de l’actor Pedro Victory, també membre del repartiment, i que tot i algunes febleses i imprecisions pròpies de la inexperiència i dels dies d’estrena, no fracassa en l’atreviment i resulta prou digne, malgrat que esdevé una esvaïda versió del demolidor drama lorquià, que no arriba a sacsejar les emocions tal com exigeix l’original imprès, però que tampoc no deixa indiferent.

L’opció estructural i el plantejament d’obligada austeritat escènica reflecteixen bé l’esperit de l’obra. Les variacions sobre el text original no adulteren el sentit del relat ni en el fons ni en les formes, i les aportacions folklòriques del ball espanyol i la percussió brinden alguns dels millors i més vistosos moments de la representació, amb coreografies eficaces i molt ajustades, que no cerquen el protagonisme efectista, sinó un subratllat temperamental que sintonitza bé amb l’acció i el sentiment tradicional i tràgic de la història. I les interpretacions del desigual però eficient repartiment mantenen el tipus amb solvència i convicció, tot i alguns desmais pel que fa a la intensitat dramàtica d’alguns fragments, que per aquest motiu esdevenen menys convincents i emotius que la resta.

Respecte al ritme, el problema és l’ús excessiu del fosc com a recurs per a les transicions i els canvis d’escenografia, que demoren en excés l’acció de manera innecessària i reiterada, fent que decaigui la tensió i perdi contundència, i per tant eficàcia, la narració. Problemes amb solució que es poden anar reparant bolo rere bolo, i que matisen però no invaliden l’interès general de la proposta.