Simply Red: una veu sota les estrelles i davant la multitud

Sí, atresoren un bon grapat de bones cançons i alguns discs mitjanament convicents, però res de desbordant. La seva fusió light de soul i pop, amb algun ingredient de swing, funk i jazz té qualque as a la màniga, de vegades ben gran i molt sovint imperceptible.

Sota un fons d’estrelles, set músics (teclista, baixista, bateria, saxo, trompetista, guitarrista i una veu captivadora) convertiren diumenge vespre la plaça en un conjunt de records, en una galeria d’èxits, davant una audiència nostàlgica, amb majoria de forans.

Mick Huckman aclapara amb el poder de la seva veu, converteix la plaça en el seu escenari i demostra que el temps no passa, encara que hi faci qualque gall. La seva presència és tot un privilegi artístic. Ja el voldrien veure moltes persones.

Al seu costat, una banda loquaç, capaç de reproduir amb un cert encís (i un lleuger aire caduc) allò que la màgia roja de Manchester creà. Una bona energia disposada a espavilar l’audiència.

Tot un encert tornar al passat, tocar aquella cançó de quan eres un adolescent The Faces i entregar-la a un coliseu pletòric amb 7.000 ànimes del tot expectants i desitjoses de cantussejar els clàssics.

Final feliç, If you don’t know me by now. "Si no em coneixes ara", pitjor per tu, perquè hauré deixat el vermell. Hucknall conqueridà el nou soul?