“La censura ve ara de les multinacionals”

Ramón Chao va presentar ahir el seu darrer llibre a Palma, marcat pel record del Maig del 68 parisenc

Neus MedinaPalma17/07/08 0:00

Vivim en una societat totalment sotmesa al consumisme. Ara per ara res no es pot fer sense pagar. Respirar és de franc, encara, i veurem fins quan. L’espiral de compres i de luxe, el fet de consumir per consumir i les multinacionals guanyen cada cop més batalles i, si bé encara no han guanyat la guerra, sembla que van pel bon camí. Són ben pocs els qui, adonant-se del rumb que ha pres la societat, agafen forces d’on ja no en queden i lluiten per la llibertat, pels drets i, sobretot, per les persones. Un d’aquests personatges és Ramón Chao, inconformista declarat i rebel amb causa. Chao presentà ahir a la llibreria Àgora el seu darrer llibre, Guía del París rebelde, on es mostren els principals llocs de París visitats per rebels cèlebres o anònims.

Com se us acudí reunir en un llibre els llocs i les adreces dels rebels que han viscut a París?
La idea sorgí a partir d’unes declaracions de Sarkozy en les quals deia que el Maig del 68 s’havia acabat perquè el tema pertanyia al passat. Ignacio i jo no podíem permetre que caigués en l’oblit i decidírem que era el moment de parlar-ne. Trobàrem que París n’havia de ser la ciutat protagonista perquè havia estat el centre dels rebels al llarg dels segles. No podia ser qualsevol altra, havia de ser la ciutat de la llum.

Què és pitjor, la censura política o l’empresarial?
La censura, amb el temps, ha anat evolucionant o precedint la transformació de la societat cap al neoliberalisme. Cada cop s’ha endurit més. Una vegada superada la censura clàssica del director del diari, ara tenim la de les multinacionals, que són les que hi tenen la darrera paraula. Per mi, la pitjor és la d’ara perquè la d’abans d’alguna manera la podies passar gràcies al fet que els censors no eren gens intel·ligents, si no no haurien estat censors.

Manuel Fraga Iribane ha estat un personatge molt important en la vostra vida, tant per bé com per mal. Com descriuríeu la relació amb ell?
Cordial. Sempre. M’ha fet molt de mal des del punt de vista periodístic perquè era la seva funció com a ministre d’Informació, però m’ha ajudat molt en la meva faceta de pianista. Em donà una beca per anar a París i a partir d’aquí vaig començar a guanyar-me la vida com vaig poder. Vaig entrar ben prest a Ràdio França i vaig deixar de dependre d’ell. Però sempre seria el "col·locat" de Fraga. De fet, no vaig aconseguir mai entrar al Partit Comunista perquè no es fiaven de mi, ara agraesc no haver-hi entrat.

Amb quina de les vostres facetes us quedau: escriptor, periodista o músic?
No em vull quedar amb cap. Aspir a desenvolupar més la meva faceta literària i, de fet, els meus llibres són cada cop més novel·lats.

Vós visquéreu el franquisme des de fora, a França. Com es veia, des d’allà, la dictadura?
La veritat és que molt millor que des d’aquí.