Adolf Friedrich von Shack

Miquel Ferrà i Martorell13/04/08 0:00

És curiós el nom de Valldemossa, és a dir, la «vall de Muza», puix que sembla que fou amo d'aquella contrada algú que ens recorda aquell Müsà ibn Müsa, de la família del Banü Qasï, conqueridor de Barcelona i que segons una vella llegenda morí a Mallorca. Perseguint aquest i altres records, un escriptor alemany, Adolf Friedrich von Schack (Brüsewitz, 1815-Roma, 1894), després de viure a la Península ibèrica i de fer nombroses investigacions per al seu llibre Poesie und Kunst der Araber in Spanien und Sicilien (1865), passà per les Balears camí d'Itàlia. Poeta, dramaturg i historiador, exercí la professió de diplomàtic. Després de viatjar molt per la regió mediterrània, es va establir a Munic el 1855 i allà va reunir una important col·lecció de pintura que encara es conserva com a pinacoteca-museu. Sempre relacionat com a escriptor amb la cultura hispànica, hi són de remarcar les seves traduccions de

Spanisches theater (1845) i els seus assajos d'història de la literatura: Gerchichte der dramatischen Literatur und Kunst in Spanien (1845-1846). Admirador dels romanços en llengua catalana, lloava l'obra recopiladora de Milà i Fontanals i deia esperar, amb veritable ansietat, la col·lecció del mallorquí Marian Aguiló.

L'obra de Von Schack és plena de saboroses anècdotes del món hispanomusulmà, com la de quan regalaren a Almansur una rosa primerenca, el calze de la qual no estava encara del tot obert. El poeta Saïd, que s'hi trobava present, improvisà aquests versos: «El calze mig obert de la rosa/ Olor suau dins l'ambient inspira. / Qual son encís la verge pudorosa,/ que amaga sa bellesa a qui la mira».

I parlant d'un altre poeta, diu que «excita en els seus versos els goigs i delits d'aquest món; perquè hi ha algú, potser, que estigui segur de la immortalitat? Tres coses són les que donen tot el seu encant a la vida: el matí, ben de jorn, abans que es desperti el sever censor, confortar-se amb el roig suc dels raïms; apressar-se sobre un corcer suós en socors d'un guerrer assetjat pels seus enemics, i passar les hores d'un dia ploviscós i ombriu sota la desplegada tenda, en dolços jocs amb una bella al·lota. La vida és un tresor, del qual cada nit se n'endú una part. Iguals són els sepulcres de l'avar, que contempla sospirant la seva amuntegada fortuna, que la del pròdig, que malgasta el llegat patern en alegres plaers; ambdós sepulcres són coberts amb un muntet de pedres fredes. Per aquestes raons, es deixarà trobar sempre el poeta en la sorollosa companyia dels bevedors, almanco mentre que per a ell llueixi del sol i no es trobi enfonsat en la nit eterna...

«Lloc predilecte de bauxa són els jardins, on mai no hi manca un tarongerar, com els que creixen en els hortets d'aquesta serra nostra de Tramuntana...

Entre ramells d'esmaragdes,/ com globus de rubís,/sembla que les taronges/ ja madures es fan suc...».