El catedràtic empresonat (1571)

10/03/08 0:00

Fra Luis de León (1527-1591), una de les figures claus de la cultura del segle XVI, nascut en una acomodada família de conversos natural de Belmonte, frare agustí, catedràtic a la universitat de Salamanca en les matèries de Filosofia i Teologia, és detingut pels agents inquisitorials i injustament tancat a la presó durant cinc anys (1571-1576). El jutjaren i el condemnaren per haver fet una traducció de la Bíblia en llengua vulgar, cosa que prohibia el Concili de Trent. Amant de l'astronomia i de la naturalesa, aquell home atret per un humanisme místic, es va moure pel món universitari amb una curiositat intel·lectual mai satisfeta. Els seus poemes, d'un estil senzill i auster es consideren dels millors del seu segle. Però res de tot això, de tants mèrits, el pogué salvar dels seus enemics. Moriria amb reconeguda fama a Madrigal de las Altas Torres i anys després, en obrir el seu taüt, comprovaren que víctima de la catalèpsia podria haver estat enterrat viu.

Com diu l'adagi, uns neixen amb bona estrella i altres estrellats. Sembla que fra Luís pertanyia al segon grup i des de la seva tenebrosa presó del Sant Ofici escrivia: «On es trobi alguna dificultat jo voldria passar en silenci per damunt d'ella, perquè no sé si trobaré prou paraules per a declarar el que sent, encara que la força i malícia dels meus enemics m'empenyen a fer-ho. Sé que les orelles honestes i religioses m'han de perdonar si per a la meva deguda i necessària defensa he d'aixecar el vel amb el qual Sant Jeroni va voler cobrir la vergonya que al seu parer trobà en aquest indret; i així parlaré de les coses que la natura va fer per a una honesta finalitat, amb paraules d'ús comú, les quals, tot i que en emprar-les viciosament n'entrebanca la dignitat, el judici net i que tracta només de la veritat, les neteja i ennobleix, perquè per a la bona gent que no ha pervertit en res l'ús natural del seu llenguatge, tot el que és natural és finalment net, i només el vici que és desordre de la natura els pot ofendre... Per aquestes raons us he de pregar que són molts els homes doctes i religiosos que durant deu anys que va córrer aquest llibre meu entre el públic, ho han vist, llegit i aprovat; puix que només són dos o tres els que el condemnen, i fan valer més el seu judici que no el bon sentit de tants lectors apassionats.

Poc ha de valer l'antull de tan pocs que per altra banda, bé sabeu, que són enemics meus; el quals, fins aquí, han pogut enganyar el ministeri del tribunal, prenent revenja en mi per les seves passions. Pel que fa a la meva persona en particular m'han destruït i per això és ja temps de dir la veritat i que aquesta sigui escoltada per vosses senyories, i ja que no puc ser compensat pel mal que m'han fet, almanco ho sia aquella, puix que fer mal a la veritat és dany comú i això només es pot arranjar honorant Déu, que és pare de la veritat i mereixedor únic de tot allò que és honra i glòria de de bo».

MIQUEL FERRÀ I MARTORELL