«The Lone Ranger» (1934)

Miquel Ferrà i Martorell20/02/08 0:00

Charles Flanders donava a conèixer la seva criatura de ficció, The Lone Ranger, nom traduït a tota l'Amèrica llatina com «El llanero solitario» i que nosaltres, amb una fidelitat més compromesa amb la traducció literal, podríem transcriure com a «batedor solitari», és a dir, que «ranger» equival a «batedor» i batedor és, segons el Fabra, un explorador, el que va al davant per reconèixer el camí. En canvi, «llanero» és l'habitant de les planes, principalment de regions veneçolanes i colombianes que han d'esser recorregudes a cavall. El personatge, un cow-boy emmascarat que pren revenja de les malifetes dels bandits. Coneixeria grans èxits en el món del cinema i de la literatura de quiosc. I més encara dels còmics. Però la màxima popularitat era coneguda arreu dels Estats Units en els anys 40 i 50, quan la televisió és ja una realitat amb un cert consum. Al llarg de més de tres dècades, les aventures de Kemo Sabay i del seu ajudant indi Tonto, seran l'entreteniment d'infants, adolescents i afeccionats al gènere «western».

Per a filmar els episodis de Lone Ranger es disposà d'un plató propi a cel obert. Està situat a la vall Simi, prop de Chatsworth i a poca distància de la ciutat de Los Angeles, Califòrnia. Allà és on transcorrien les aventures cinematogràfiques del popular home de l'antifaç. Els caps de setmana i els dies festius, quan no estava en producció cap pel·lícula, el ranxo restava obert al públic, el qual, «in situ», podia fer evocació de la vida dels prats de l'Oest. Aleshores cobraven vida bandits de llegenda, els bancs eren assaltats i les diligències detingudes en els camins. El fort Apatxe, amb les seves barraques per a les tropes i els seus elevats murs fets amb soques d'arbre connífer, era l'indret preferit per a molts programes de cinema i televisió. El mateix que vil·la Plata, amb espectacles per als visitants. També hi eren visitables unes coves naturals i uns torrents. Hi havia un corral on eren celebrats els clàssics «rodeos», i també un bosc, un espès pinar, dit de Robin Hood...

És curiós, però, un detall de la cultura popular. Quan el personatge de ficció és molt conegut, l'autor, el creador del fenomen, sol restar dins l'anonimat. No hi ha lector americà que desconegui l'existència del famós vaquer que dispara els seus colts amb bales argentades i que mai no mata ningú, per dolent que altri sia. Tot senzillament els desarma amb un mestrívol i ràpid tret. Però ben pocs sabran o recordaran que tot l'invent fou obra d'un tal Charles Flanders el 1934, amb historietes ja traduïdes al castellà en temps de la nostra Segona República. El personatge de ficció arriba a matar, d'alguna manera, el personatge real. I això és perquè el personatge de ficció és indústria rendible i inexhaurible i, en canvi, el personatge real és només un brot humanista que un dia tingué èxit.