Blai Bonet i Montdragó (1982)

Concienciat per la necessitat de supervivència de la cala Montdragó, defensada en tot moment pel GOB, el poeta Blai Bonet dedicava al tema uns bells i curiosos versos, que tenen però, per escenari cronològic, els temps de la guerra civil. «Amic clar com el pa,/ quan la guerra civil d'Espanya alçava/ la blancor dels camins, jo era un al·lot/ que duia corns i escorça a les butxaques,/ El foc del poble i el tigre terrestre/ obscurien la calç dins les cases,/ i el noi, que ara no sóc, anava al mar/ de Montdragó i duia a la cintura/ de cuiro una pistola niquelada./ Una mort de jugueta, noble amic,/ una mort verda duia i disparava/ als grocs narcisos de garriga, als cans/ als genolls de les dones florejades./ Jo era un nen de la guerra, un noi d'espines; que al costat de la mar de Montdragó,/ portava fil de pua a les entranyes./ Però avui he tornat amb la més tensa/ i pura humanitat a la mata agra,/ als pins verdíssims, a les roques grises/ de verdor curta i ànima estepària./ He contemplat, entre l'ametllerar/ color de rosa i els pins sobris, l'alta/ mar violenta i l'altre nen pacífic,/ que no vaig ésser quan a morts jugava./ He vist el teu assaonat i tendre,/ menut Antoni, clar com si es rentés/ amb bondat l'alegria de la cara./ I mirar-lo sembrant tanyades verdes,/ al meu costat robust he cregut veure/ un bordal nou d'aquella infància estranya,/ que al mar de Montdragó, grisa i violeta,/ era nua, guerrera, trista i alta./ Que el petit Toni, el jardí fresc i l'ona/ siguin un monument tremoladíssim/ als meus deu anys i a les seves batalles.»

I és que els mallorquins majors, els que foren infants de postguerra, pogueren gaudir encara de la Mallorca dels mil paisatges verjos...