Les píndoles del rei Salomó (1889)

Miquel Ferrà i Martorell26/12/07 0:00

José Zorrilla, autor de nombrosos contes i llegendes, s'inspirà com altres autors romàntics en la simbòlica figura d'aquell jueu vagarós que no podia, per un càstig diví, trobar aturall enlloc. Un hebreu rodamón, habitant de Jerusalem que nomia Ahsvero. Autor d'inesgotable inventiva i ardent imaginació, contribuí amb els seus versos sobre el tema al recull de relats que envolten l'àmbit nadalenc. Ashvero, doncs, havent passat Jesús per la porta de ca seva, abatut per la feixuguesa de la creu, com que es va aturar un instant per a prendre alè, aquell, cruel, el va empenya brutalment dient: Marxa! I com hem dit, en càstic de tanta duresa de cor el Salvador respongué: «Aquesta paraula t'obligarà a marxar per

la terra fins que jo torni al món, al final dels segles...» Zorrilla utilitza aquesta llegenda però el suposa contemporani i amic de Salomó, qui, poc abans de morir, li dóna la recepta per a fer unes píndoles que fan rejovenir, i perllonguen la vida indefinidament... «Jo som el jueu que marxa,/ és la meva història senyor;/ aquestes píndoles m'allarguen/ la vida, i amb ella Déu/ rejovenir m'ordena,/ i rejovenit me'n vaig.» «I aquí el jutge de Medellín/ rere greu meditació,/ de genolls davant d'aquell/ sobtadament es posà,/ i així plorant li digué;/ Donau-me una curta ració/ d'aquestes píndoles i us juro/ caminar sempre amb vós./ Jo res us puc donar/ només amistat i amor.../ Donau-me cent anys de vida i...»

Ashvero acabarà per donar-li dues píndoles d'aquell paorós poder regenerador. Això significava cent anys de vida... El jueu se'n va pel camí i el jutge resta tot sol. Quan es troba a la seva cambra, disposat a engolir-se una d'aquelles píndoles, quelcom el fa desconfiar. Pensa: I si aquesta invenció em causa mal? No serà tot això un truc del diable? «I absort en tan trista idea,/ ombriu i meditabund/ restà en silenci profund/ i en profunda distracció,/ a sa incertesa obscura/ solucció cerca en va/ les píndoles en la mà/ i la por en el cor.» Es planteja el jutge un dubte angoixós.

-I si després d'engolir-me les píndoles, en comptes de viure cent anys més, me'n vaig a l'eternitat? No ho puc consultar amb el metge i tampoc amb el confessor. És un filtre verinós? «Què haig de fer, Déu sant/ prenir-les/ Pot sortir cara la festa,/ mes bogeria manifesta / no prenir-les pot esser./ Si les prenc i torn un jove?/ Mes si les prenc i esclat? Això i allò puc trobar. Valga'm el diable! Què fer?» Aquella nit, abans de decidir-se, moriria el jutge de mort natural.