«Grand Hotel» (1932)

24/10/07 0:00

La pel·lícula d'Edmund Goulding Grand Hotel és guanyadora de l'Oscar a la millor d'aquell any. Uns mots preliminars donarien la pauta del que reservava l'argument: «Grand Hotel. Sempre el mateix. La gent ve, la gent va. Mai no passa res.» Les actrius de moda en aquell moment, Greta Garbo i Joan Crawford, hi farien un paper mestre. Però tot havia començat amb una novel·la. «El 1929 Alemanya va viure un terratrèmol literari amb la publicació de Grand Hotel, novel·la d'una fins aleshores desconeguda escriptora, Vicki Baum. Baum havia treballat com a cambrera a dos hotels de luxe de Berlín, ciutat que en aquell moment gaudia d'un apogeu artístic, social i vital que dinamitzà l'arribada del partit nazi al poder. Tota aquesta eclosió "segueix dient un crític"es troba reflectida a Grand Hotel, una descripció de la vida i l'interior d'un establiment de luxe, en el qual s'han de trobar diversos i variats clients i treballadors.»

La pel·lícula, amb Greta Garbo en el principal paper, havia de ser, només per això, un èxit de taquilla. El 1931, quan es rodà el film, Garbo tenia vint-i-sis anys i era l'actriu de més fama en el món. Li deien la «divina» i havia arribat a Hollywood sis anys enrere. A finals de la tardor de 1931, amb el llibret ja molt treballat, el productor Irving G. Thalberg anunciava, en nom de la Metro-Goldwyn-Mayer que Grand Hotel no seria una pel·lícula qualsevol. I no ho va ser. Així doncs, es mou tot un univers entre els murs hostalers: els valsos d'Strauss amenitzant el hall, un ca falder que nom Adolf com Hitler i que pertany a un rata d'hotel que es fa passar per un baró; una ballarina russa, Luciskaia, que pateix la decadència artística; el director de l'empresa Saxònia, que va camí de la ruina; l'home que acudeix sempre seguit a la recepció per demanar cartes i telegrames que mai no arriben; un individu malalt que vol fer despesa dels seus diners en un hotel de luxe i que pregona allò de gaudir «d'una vida curta però molt alegre»; un metge malhumorat que diu que sap quan un home està malalt per la forma com duu el coll de la camisa; una mecanògrafa per hores que vol esser actriu... I frases curioses, dels uns i dels altres; aquella que diu: no m'agrada el caviar i per a mi té el mateix gust que els arengs... I aquella altra: «Tot em sembla fred, distant i vulgar»...O encara: «Mai en la meva vida havia estat tan fatigada. Ni el Veronal m'ha permès dormir.» Allà, a la sala groga, on hi ha la pista de ball, es formaran la majoria de les intrigues. I mentrestant, el rata d'hotel s'apodera d'un valuós collar de perles...»

MIQUEL FERRÀ I MARTORELL