Cros a Saint-Clair (1891)

16/10/07 0:00

La tardor de 1891, Henri-Edmond Cross, celebrat pintor, s'instal·lava a Saint-Clair, a la costa mediterrània francesa i allà, fascinat per la llum meridional, creava bona part de la seva obra. Impressionista, amb Seurat i Signat com a mentors en matèria d'arts plàstiques, desenvolupà la seva variant personal. Com diu un crític, «a partir del 1903 els paisatges de l'artista s'inspiren en la costa provençal i adopten uns colors més irreals que en les tasques anteriors. S'omplen d'éssers mitològics com nimfes i faunes. Una de les obres més definidores o característiques de Cross és la que porta per títol Platja, efecte de la tarda i es tracta d'un oli damunt tela que es conserva dins la col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza, pintat el 1902 als voltants de Saint-Clair i presenta un cert equilibri entre la fidelitat a la natura i la fantasia decorativa. Hi veim, efectivament, una cala mediterrània amb la seva mitja lluna de sorra i en primer rengle, un gran pi que ho domina tot. Es diria que per aquella cosa de les coincidències entre poetes i artistes és un gegant pi costa-lloberià. Aquest pi apareix en altres llenços del pintor però no en ús exclusiu, ja que Cézanne tambè pintà algunes vegades el mite del pi solitari com a protagonista d'un quadre. I encara podríem dir que el tema, traslladat a la badia de Saint-Tropez, fascinà Signac. I no és tot. Matisse recull la temàtica del pi solitari en alguna de les seves pintures de la costa dels ja esmentats paratges de Saint-Tropez i tot plegat ens parla d'influències més o menys directes entre tots aquells esperits que estimen l'essència i la saba de la Mediterrània.

Henti-Edmond Cross va néixer a Douai el 1856 i moriria a Saint-Clair el 1910. Va començar a assistir a classes de dibuix quan només tenia deu anys i el 1878 es matriculava a les Escoles Acadèmiques de Dessin et d'Arquitecture de Lille. Després, la dècada dels 1880 anava a París per desenvolupar-hi una pintura ombriva, més o menys clàssica, sense caràcter definit. Però a poc a poc assimilà les innovacions impressionistes i influït per Monet i Pissarro treballà de valent en tal trajectòria. No era tanmateix el que cercava i el 1891 es decideix per un neoimpressionisme. Traslladat de manera habitual a la Costa Blava i allotjat definitivament a Saint-Clair, gaudirà dels colors, volums i llums mediterranis en els seus quadres, així fins al darrer dia de la seva vida. Pinta marines i escenes de la vida rural. De vegades hi introdueix personatges i escenes mitològiques. Però tot plegat és l'ànima hel·lenística del Mare Nostrum i ell ho sap i ho comunica plàcidament.Al final de la seva existència, la creu que quasi tothom acaba per portar. En aquest cas, greus problemes de visió. Sumau-hi una artritis. I per acabar un càncer que el consumí als cinquanta-quatre anys d'edat.

MIQUEL FERRÀ I MARTORELL