El lletrat Soler (1767)

Miquel Gaietà Soler i Rabassa es convertia en catedràtic de lleis a la Universitat Literària de Mallorca el 1767. Personatge amb fama de savi, estudiós entre els seus col·legues i que ja d'al·lot havia aconseguit admirar els seus professors i preceptors, primer en el col·legi dels pares jesuïtes, on obtingué el grau de batxiller en cànons i lleis; i llavors, en el doctorat a l'Estudi General, en dret civil i eclesiàstic. Coneixedor dels grans tractadistes en jurisprudència que s'estudiaven en aquella època, profunditzà en la matèria, fins el punt d'esdevenir amb els seus amplis criteris un element de consulta, dins i fora de Mallorca. Era fill de Gabriel Soler de Selva i de Maria Licera Rabassa de Saragossa, i tenia tres germanes. La família vivia en el districte de sant Jaume de Palma i era amiga dels marquesos de Campofranco, gràcies als quals gaudirien d'una certa protecció. Ja dins aquell món professional i oficial, certament complicat, Soler passaria, amb els anys, per tot un seguit d'honorables nomenaments: advocat consistorial de Palma i del cabiscol catedralici, entre mil gestions de jurisconsulta; i llavors a Madrid, incorporat als Reials Consells des de 1780. Quatre anys després, fiscal de la Intendència de Mallorca i passats quatre més, subdelegat general de la Reial Hisenda. Escalant llocs públics, per mèrits evidents i producte d'una dinàmica imparable en la pràctica del seu ofici, arriba a ésser superintendent general de la Secretaria de Despatx d'Hisenda i conseller honorari del Suprem Consell de Castella. Poc temps després i com a premi a tan bona tasca, Soler arribava a director secretari del Despatx d'Hisenda, càrrec equivalent a un ministeri i on hi restaria fins el 6 d'abril de 1808. Allà es trobaria amb una hisenda totalment arruinada. Els comptes eren un vertader desastre. Els deutes semblaven insalvables. Els reis li suggeriren crear i augmentar impostos i tributs. Res era més impopular. Es va atreure l'odi de quasi tothom. A Mallorca també, puix que el veien el creador de l'impost sobre els vinaters, el del famós i tan impopular «tres i terç» i algú al qual s'atribuïa un favoritisme nepòtic. Havent conegut Goya, aleshores pintor de cambra de sa majestat, li va dir un dia que li pagava l'execució d'un tapís: «Vostè serà recordat amb colors alegres, jo, segurament, amb tintes grises i negres.» No anava gens errat. Entre el 17 i el 18 de març de 1808 té lloc el Motí d'Aranjuez, promogut pels partidaris del príncep d'Astúries i que motivà l'empresonament de Godoy i l'abdicació de Carles IV en el seu fill Ferran VII. La casa que Soler té a Madrid és saquejada i incendiada pels revoltosos. La situació a la vila i a les corts és més que perillosa. El dos de maig, el poble de Madrid es subleva contra una guarnició francesa i comença la guerra que els castellans anomenen de la Independència. Soler abandona Madrid i per tal d'anar a Cadis, principal nucli de resistència antinapoleònica, decideix travessar Castella-la Manxa, pel camí de Sevilla. En una de les aturades del feixuc viatge es troba a Malagon, una vila de la província de Ciudad Real, famosa pel seu oli i els seus formatges. Potser els dos productes que tastà a l'hostal o a casa de postes. Però la gent el mirà amb desconfiança. Per la roba que portava, el seu gest educat, el seu accent castellà-mallorquí, tot plegat, va fer que algú fes córrer la veu que es tractava d'un general francès en missions d'espionatge. Soler s'identificà per tal que els insults i les amenaces no es convertissin en linxament. Tanmateix, en dir qui era, tothom recordà l'impost del vi. El mataren entre tots. Ganivetades i garrotades. Era el 17 de març de 1809.