Qui era la Bernarda del poema (1779)

El juliol de 1783 Tomàs Menéndez Jove escriu a Jovellanos: «La vostra mare es troba molt enfadada perquè li heu escrit molt poc i quan ho feis es mostra molt complaguda i aleshores nosaltres n'estam gelosos, perquè vos distingeix amb les millors afalagadures. Aleshores li pronosticam una nora alemanya, cosa que no porta molt bé perquè creu que les altres nacions no compten amb tan bons catòlics com els espanyols». És Enarda, Cloris, Alcmena la nora alemanya que festeja el fill preferit de donya Francisca?
Dit sia de passada, els altres noms femenins de la poesia jovellanesca es troben molt desconnectats d'aquesta relació, Marina, Belisa, Galatea... i no és estrany que les nostres sospites es concentrin en aquell sonet que va escriure a començaments de la tardor, l'any 1768: «Vull que la meva passió, Oh Enarda, sia,/ menys de vós, de tots ignorada;/ que vagi en silenci i ombra sepultada,/ i cap neci mofador la vegi». «Feis-me feliç, i més que ningú cregui/ que és del teu amor ma fe recompensada:/ que no per ser de molts envejada/ creix un goig a superior idea». «Amor és un afecte misteriós / que neix entre secretes confiances, i mor al tall de la mordaç censura»; «I només aquell que aconsegeix, ni envejós/ ni envejat, complir ses esperances,/ és qui dóna cim a son goig i sa ventura».

Uns versos que tenen la seva continuïtat el 1779, quan Jovellanos a la seva Epístola del Paular ens descobreix aquests sentiments: «Així doncs, amagat, plor solitari,/ de la inconstant Enarda tant rebuig/ i l'aspre dolor del meu destí./ Aquí tot sol, a mes penes entregat/ i immers en trists pensaments,/ les passases ventures i el present,/ funest mal refet dins ma memòria./ Ai, Déu! quina diferència tan notable/ va del present temps al ja passat!/ D'aquell temps que Enarda la inconstant/ d'ardent amor el seu cor tocat,/ només pel seu Joví sospirava!».

MIQUEL FERRÀ I MARTORELL