Na Joana i un soldat (1896)

"Què dimoni té aqueix fester?"demanava a tothom, esglaiat de que fes tot allò. Es soldadet, com va veure es joc tan mal parat, per no esser-hi de més, ho dóna a ses cames; i pus mai volgué sebre res de Na Joana de Peguera».Imaginam el soldat amb el seu uniforme de gala. Les solapes de color blanc amb vius rojos. Els calçons, també blancs i per damunt dels baixos d'aquests, les llargues polaines de drap, negre a l'hivern i blanc l'estiu, que pujaven fins a més amunt dels genolls. En el cap, el xacó o el bicorni. La guerrera amb faldons curts i botons de llautó. Temps de cuirassers, carrabiners, dragons, caçadors, hússars, llancers. Vestimentes militars, segurament les més vistoses de la història.

Pel que fa a les festes de carrer, escriu Ramon Medel en el seu Manual del Viajero de 1849: «Rar és el barri de Ciutat, que bé per estar situat en el districte dªuna església, o bé per conservar en algun cantó el retaule d'un sant, no tengui algun motiu de devoció que doni lloc a celebrar una festa de carrer. Paguen aquesta diversió els veïns del barri, ja fent una recaptació anyal, ja desembutxacant semanalment una petita quantitat, de la qual es fa cárrec el clavari o majordom nomenat per a tal tasca. Les festes de carrer consisteixen en aixecar un o dos cadafals, ornats amb cortinatges de vellut, per a col·locar-hi els músics... i en il·luminar els carrers de la zona amb festers que situen a cada tret, o bé amb aranyes que sostenen fanalets de color i en penjar per tot l'àmbit dels referits carrers nombroses banderetes de vaixell, subjectes de voravia a voravia i d'un pis superior a l'altre, i també en estendre sobre l'empedregat del carrer algunes càrregues de murta olorosa i brancam d'altres arbusts...»

MIQUEL FERRÀ I MARTORELl