Retrat a Shiban-Kawkaban

Aquell dia el temps canviant s'havia desbarat i tot allò que durant el matí es veia radiant i ple de llum, a mitjan tarda estava enfosquit perquè uns quants ruixats imposaven la seva presència. Llavors la plana apareixia plena d'aigua, com sembrada de miralls quadrats que eren les parcel·les dels cultius. S'envolava l'aire fred i humit. Però era bell, ja que amb el canvi de l'oratge també havia canviat el paisatge, els colors, la llum i el perfum de la terra. Des de dalt, des dels carrers només mig traçats de Kawkaban, es veia i se sentia molt bé. Era llavors quan, caminant sense cap punt determinat, apareixia la vora del precipici des d'on es contemplava, fins a Thula, la plana de Shiban. El xofer i els amics de per allà estaven dins el mafraq de l'hotel, posant-se fins a les celles de qat que havien comprat feia unes hores. N'agafaven els brots més tendres, els netejaven un poc amb els dits, i se'ls ficaven a la boca per, mastegant lentament però sense parar, fer tornar grossa la bola allotjada sota la galta. El vegetal feia efecte de mica en mica. Un efecte contradictori, segons informacions de diversos consumidors. Hi havia qui deia que el seu consum relaxava fins a deixar-te sense necessitats immediates, només amb ganes d'estar allà amb la companyia dels amics "rarament el qat es consumeix en solitari", deixant passar les hores sense angúnies ni excitacions. Altres notaven que el seu consum diari els donava moltes ganes d'una activitat sexual quasi frenètica. Per una o altra causa, la veritat era que cada tarda tot Iemen quedava paralitzat perquè, principalment els homes "també els joves i els quasi nins" es posaven bé amb l'arbust que s'enduia una bona part del seu sou. Així, després de dinar i abans de pondre's el sol, aquell dia Kawkaban era un poble fantasma. De visitants no n'hi havia, per tant els pocs habitants es dedicaven, tancats dins una habitació plena de ferum vegetal, al plaer quotidià de mastegar qat. Algú, ja amb la feina ben feta, sortia a l'exterior i, amb la pluja que ja era història, caminava per dins el bell paisatge.